Ua publicacion dera Librairie Honoré Champion, publicat en 1967.
Les chansons de Guillaume IX duc d’Aquitaine (1071-1127)
0,00 €
0,00 €
Ua publicacion dera Librairie Honoré Champion, publicat en 1967.
| book-author | |
|---|---|
| format |
There are no reviews yet.
La Vall d’Aran està separada políticament dels països occitans veïns des de fa segles, i en certa manera això ha estat definitiu d’ençà de la concessió als aranesos dels privilegis inclosos a Era Querimònia l’any 1313, després que aquell país gascó decidís d’adscriure’s a la Corona d’Aragó i passar a formar part del Principat de Catalunya en unes condicions certament particulars que no té cap altra zona del ter- ritori. Només algunes invasions episòdiques del Regne o de la República de França en els segles posteriors (vegeu Lladonosa, 2001) han fet que aquella vall gascona, durant alguns períodes breus, no hagi estat diferent de les altres valls occitanes veïnes des d’un punt de vista polític.
De fet, la diferència en l’adscripció estatal respecte a les zones occitanes imme- diates ha condicionat enormement la visió que els lingüistes i altres estudiosos han tingut tradicionalment de l’aranès, segurament oblidant que la Vall d’Aran, tot i de- pendre políticament de successius estats ibèrics, ha continuat mantenint unes inten- ses relacions humanes amb els territoris veïns que també parlen occità, unes relacions segurament més intenses que no pas les que també ha mantingut amb els territoris catalans immediats (que no han estat, ni de bon tros, inexistents). No oblidem que la Vall d’Aran es troba al nord de l’eix pirinenc, orientada cap a l’Atlàntic, l’oceà on va a parar el riu Garona, que viatja fins a Tolosa o Bordeus i que és precisament la columna vertebral d’aquell petit país pirinenc, al costat del qual s’arrengleren la major part de poblacions araneses. En aquest petit treball pretenem fer una breu aproximació a la dialectologia aranesa tenint en compte tot això que acabem d’assenyalar. Prescindint de prejudicis estatals i d’apriorismes. Deixant de banda visions contaminades per les adscripcions administratives, sovint sobrevalorades. La nostra intenció és de demostrar, sobretot mitjançant un catàleg de fets lingüístics, que la diversitat dialectal de l’aranès potser no es pot deslligar de les relacions —o la intensitat d’aquestes mateixes relacions— que les diferents zones de la Vall d’Aran han tingut amb els diferents països occitans veïns, i que en la geolingüística aranesa tenen un paper ca- pital les afinitats amb els parlars immediats del Comenge i del Coserans, els dos territoris gascons immediats. Com veurem, l’occità parlat en algunes poblacions de la Vall d’Aran fins i tot pot presentar més afinitats —almenys tradicionalment— amb el gascó que hi ha en localitats administrativament franceses que no pas amb el que s’usa en localitats situades a la mateixa Vall d’Aran. La frontera, la teòrica frontera definitivament instal·lada al segle xiv, ha estat realment mai un obstacle per a la co- municació entre els occitans d’un costat i de l’altre de la línia administrativa? Ha suposat una barrera per a la difusió de certes solucions fonètiques, morfosintàctiques o lexicals? Des del punt de vista lingüístic, ja veurem que la resposta és categòrica.
In 1209 Simon of Montfort led a war against the Cathars of Languedoc after Pope Innocent III preached a crusade condemning them as heretics. The suppression of heresy became a pretext for a vicious war that remains largely unstudied as a military conflict. Laurence Marvin here examines the Albigensian Crusade as military and political history rather than religious history, and traces these dimensions of the conflict through to Montfort’s death in 1218. He shows how Montfort experienced military success in spite of a hostile populace, impossible military targets, armies that dissolved every forty days, and a pope who often failed to support the crusade morally or financially. He also discusses the supposed brutality of the war, why the inhabitants were for so long unsuccessful at defending themselves against it, and its impact on Occitania. This original account will appeal to scholars of medieval France, the Crusades, and medieval military history.
LAURENCE W. MARVIN is Associate Professor of History at the Evans School of Humanities, Berry College, Georgia.
An edition and translation of some 30 poems by the trobairditz, a remarkable group of women poets from the 12th and 13th centuries, who composed in the style and language of the troubadours.
El Valle de Arán, tan caracterizado geográficamente por sus verdes praderas, sus tupidos bosques, sus arriscadas cimas, tiene también un habla que lo define: el aranés, que, como se nos dice en la introducción de este libro, no es propiamente un dialecto catalán, sino que está emparentado con el gascón, que se conserva todavía vivo entre las gentes del pueblo de los lugares del sur de Francia, que constituyen las históricas tierras de la Gascuña.
Casimiro Ademá, el autor de este estudio, aparte de poseer unos conocimientos poco comunes en la materia –aún no siendo un especialista en filología–, nos da de este fenómeno lingüístico un testimonio vivo y directo adquirido esencialmente en las conversaciones y convivencia con las gentes de su tierra.
Er Estatut d’Autonomia hè oficiau era lengua occitana en Catalonha. Se concrète en Art 6.5.: Era lengua occitana, nomentada aranés en Aran, ei era lengua pròpria d’aguest territòri e ei oficiau en Catalonha, cossent damb çò qu’establissen aguest Estatut e es leis de normalizacion lingüistica. Ua des responsabilitat qu’a d’assumir era institucion, ei a dí- der era Generalitat e eth Conselh Generau d’Aran, en procès de metuda era practica dera oficialitat dera lengua occitana, ei era sua referéncia lingüistica. Ua lengua a de besonh uns referents clars entà mostrar ua coeréncia normatiua.
S’era lengua ei ua, era occitana, ua a d’èster era nòrma de referéncia maugrat que pòden èster diuèrses es interpretacions e aplicacions.
Era aplicacion der Estatut hè de besonh era contínua relacion damb aguesta nòrma referent e damb era sua forma l’aplicacion. En cas der aranés aguesta nòrma occitana se concrète enes Nòrmes ortografiques der aranés que ja an mès de vint-e-cinc ans d’emplec sociau (escòla, administracion, …).
Es elements fonamentaus d’aguesta nòrma referent son longaments acceptats en tot eth territòri lingüistic, mès mos cau concretar e èster eth maxim de rigorosi, donques qu’era sua gestion non ei tostemp clara e evidenta. Sense aguest rigor es decisions non serien competentes e serioses. Ei plan per açò que, per manca d’ua autoritat normatiua de tot eth territòri lingüistic, era Secretaria de Politica Lingüistica s’a dotat der assessorament d’un Grop de Lingüistica Occitana (GLO) format per setze persones prestigioses en estudi dera lengua occitana, qu’amasse fòrça des sen- sibilitats existentes. Entre es compausants deth Grop i a tres membres der Institut d’Estudis Aranesi que garantissen eth respècte per aguesta varietat.
Mès, eth GLO non ei era autoritat, non cree nòrma, sonque l’ administre e assessore ara SPL ena sua aplicacion. Trabalhe ena perspectiva dera unitat lingüistica, e eth respècte dera varietat aranesa, sense hèr nòrma.
Ath torn der ahèr aranés-occitan s’a produsit un debat, en fòrça escadences rei- teratiu, sus er ensemblatge dera varietat aranesa e dera sua nòrma damb era varietat generau (hugim de denominacions coma estandard o referenciaus entà non entrar en competéncies pròpries dera autoritat lingüistica). Aguesta varietat generau a estat denominada d’ues autes formes per diuèrsi autors: occitan larg, occitan comun, neolanguedocian, occitan ortopedic, occitan referenciau,…
Eth trabalh que ven a contunhacion ei ua contribucion ad aguest debat. Es sòns autors son professionaus dera lengua, boni coneishedors dera varietat aranesa e dera varietat generau dera lengua occitana. Damb eri eth debat non s’acabe, ne s’inície, sonque se contunhe.
En 1944, Manuel Abizanda e Broto deth Servicio de Defensa del Patrimonio Artístico Nacional publique era transcripcion e studi d’un manscrit titolat Índice Privilegios. Abizanda conde que dit manuscrit siguec amagat tà liurar-le deth perilh des “hodas rojas y marxistas” pendent era epòca Republicana e Guèrra Civila.
En 1938, un còp liberada era Val d’Aran pes nacionaus, er avocat Jaume Sala entreguèc dit manuscrit ath Servicio. Abizanda qu’ère agent d’aguest servici hec er estudi comentat adès.
En sòn trabalh ditz qu’un còp estudiat, eth manuscrit serà restituït entar Archiu Notariau, mès non especifique s’ei er archiu notariau deth districte de Vielha o parle d’un aute districte. Actuaument se desconeish a on se trape dit manuscrit e sonque auem notícies d’eth pera publicacion de 1944.
Pera descripcion hèta per Abizanda sabem qu’et manuscrit cònste de 50 fuelhs escrits e 40 fuelhs en blanc. Ei enquadernat en pergamin e mesure 14x10cm.
The medieval troubadours of the South of France profoundly influenced European literature for many centuries. This book is the first full-length study of the first-person subject position adopted by many of them in its relation to language and society. Using modern theoretical approaches, Sarah Kay discusses to what extent this first person is a “self” or “character,” and how far it is self-determining. Kay draws on a wide range of troubadour texts, providing many close readings and translating all medieval quotations into English. Her book will be of interest both to scholars of medieval literature, and to anyone investigating subjectivity in lyric poetry.
Be the first to review “Les chansons de Guillaume IX duc d’Aquitaine (1071-1127)”
You must be logged in to post a review.