Ua publicacion dera Librairie Honoré Champion, publicat en 1967.
Les chansons de Guillaume IX duc d’Aquitaine (1071-1127)
0,00 €
0,00 €
Ua publicacion dera Librairie Honoré Champion, publicat en 1967.
| book-author | |
|---|---|
| format |
There are no reviews yet.
The medieval troubadours of the South of France profoundly influenced European literature for many centuries. This book is the first full-length study of the first-person subject position adopted by many of them in its relation to language and society. Using modern theoretical approaches, Sarah Kay discusses to what extent this first person is a “self” or “character,” and how far it is self-determining. Kay draws on a wide range of troubadour texts, providing many close readings and translating all medieval quotations into English. Her book will be of interest both to scholars of medieval literature, and to anyone investigating subjectivity in lyric poetry.
In 1209 Simon of Montfort led a war against the Cathars of Languedoc after Pope Innocent III preached a crusade condemning them as heretics. The suppression of heresy became a pretext for a vicious war that remains largely unstudied as a military conflict. Laurence Marvin here examines the Albigensian Crusade as military and political history rather than religious history, and traces these dimensions of the conflict through to Montfort’s death in 1218. He shows how Montfort experienced military success in spite of a hostile populace, impossible military targets, armies that dissolved every forty days, and a pope who often failed to support the crusade morally or financially. He also discusses the supposed brutality of the war, why the inhabitants were for so long unsuccessful at defending themselves against it, and its impact on Occitania. This original account will appeal to scholars of medieval France, the Crusades, and medieval military history.
LAURENCE W. MARVIN is Associate Professor of History at the Evans School of Humanities, Berry College, Georgia.
La Vall d’Aran està separada políticament dels països occitans veïns des de fa segles, i en certa manera això ha estat definitiu d’ençà de la concessió als aranesos dels privilegis inclosos a Era Querimònia l’any 1313, després que aquell país gascó decidís d’adscriure’s a la Corona d’Aragó i passar a formar part del Principat de Catalunya en unes condicions certament particulars que no té cap altra zona del ter- ritori. Només algunes invasions episòdiques del Regne o de la República de França en els segles posteriors (vegeu Lladonosa, 2001) han fet que aquella vall gascona, durant alguns períodes breus, no hagi estat diferent de les altres valls occitanes veïnes des d’un punt de vista polític.
De fet, la diferència en l’adscripció estatal respecte a les zones occitanes imme- diates ha condicionat enormement la visió que els lingüistes i altres estudiosos han tingut tradicionalment de l’aranès, segurament oblidant que la Vall d’Aran, tot i de- pendre políticament de successius estats ibèrics, ha continuat mantenint unes inten- ses relacions humanes amb els territoris veïns que també parlen occità, unes relacions segurament més intenses que no pas les que també ha mantingut amb els territoris catalans immediats (que no han estat, ni de bon tros, inexistents). No oblidem que la Vall d’Aran es troba al nord de l’eix pirinenc, orientada cap a l’Atlàntic, l’oceà on va a parar el riu Garona, que viatja fins a Tolosa o Bordeus i que és precisament la columna vertebral d’aquell petit país pirinenc, al costat del qual s’arrengleren la major part de poblacions araneses. En aquest petit treball pretenem fer una breu aproximació a la dialectologia aranesa tenint en compte tot això que acabem d’assenyalar. Prescindint de prejudicis estatals i d’apriorismes. Deixant de banda visions contaminades per les adscripcions administratives, sovint sobrevalorades. La nostra intenció és de demostrar, sobretot mitjançant un catàleg de fets lingüístics, que la diversitat dialectal de l’aranès potser no es pot deslligar de les relacions —o la intensitat d’aquestes mateixes relacions— que les diferents zones de la Vall d’Aran han tingut amb els diferents països occitans veïns, i que en la geolingüística aranesa tenen un paper ca- pital les afinitats amb els parlars immediats del Comenge i del Coserans, els dos territoris gascons immediats. Com veurem, l’occità parlat en algunes poblacions de la Vall d’Aran fins i tot pot presentar més afinitats —almenys tradicionalment— amb el gascó que hi ha en localitats administrativament franceses que no pas amb el que s’usa en localitats situades a la mateixa Vall d’Aran. La frontera, la teòrica frontera definitivament instal·lada al segle xiv, ha estat realment mai un obstacle per a la co- municació entre els occitans d’un costat i de l’altre de la línia administrativa? Ha suposat una barrera per a la difusió de certes solucions fonètiques, morfosintàctiques o lexicals? Des del punt de vista lingüístic, ja veurem que la resposta és categòrica.
Montaillou: un petit village de montagnards et de bergers en haute Auriège, à 1 300 mètres d’altitude. En 1320, Jacques Fournier, évêque de Pamiers, plus tard pape d’Avignon, y déploie ses talents d’inquisiteur. Il finit par déterrer tous les secrets du village.
Rien n’échappe à cet évêque fureteur, ni les vies intimes, ni les drames de l’existence quotidienne.
En s’appuyant sur cet extraordinaire document de Jacques Fournier, sorte de roman vrai du petit peuple du XIV siècle, Emmanuel Le Roy Ladurie ressuscite, en utilisant les méthodes historiques et ethnographiques les plus actuelles, la réalité occitane et cathare d’il y a six cent cinquante ans.
Aran ath long dera sua millenària existéncia a anat configurant ua simbologia pròpia, uns senhaus d’identitat, ua istòria e un patrimòni d’identificacion collectiua.
Auem er escut qu’ei reflèxe e expression dea nòsta istòria. Sintèssis de toti es elements: Lengua, Istòria, Art, Territòri e Volentat collectiua; Diuersitat e convivéncia. Er escut sintetise toti aguesti element d’arraötz popular e eth pòble les identifique coma pròpis.
Angel Claveria a sabut articular tot eth contengut simbolic en aguestes quate planes, Mos cau emplegar e mantier es simbèus entà permanéisher coma pòble.
Joseph Anglade siguec professor ena Universitat de Tolosa.
L’idée du présent travail date de plus de vingt-cinq ans..
It was out of medieval Provence – Proensa – that the ethos of courtly love emerged, and it was in the poetry of the Provençal troubadours that it found its perfect expression. Their poetry was also a central inspiration for Dante and his Italian contemporaries, propagators of the modern vernacular lyric, and seven centuries later it was no less important to the modernist Ezra Pound. These poems, a source to which poetry has returned again and again in search of renewal, are subtle, startling, earthy, erotic, and supremely musical.
The poet Paul Blackburn studied and translated the troubadours for twenty years, and the result of that long commitment is ‘Proensa’, an anthology of thirty poets of the eleventh through thirteenth centuries, which has since established itself not only as a powerful and faithful work of translation but as a work of poetry in its own right. Blackburn’s ‘Proensa’, George Economou writes, “will take its place among Gavin Douglas’ ‘Aeneid’, Golding’s ‘Metamorphoses’, the Homer of Chapman, Pope, and Lattimore, Waley’s Japanese, and Pound’s Chinese, Italian, and Old English.”
Be the first to review “Les chansons de Guillaume IX duc d’Aquitaine (1071-1127)”
You must be logged in to post a review.