Publicat dempús deth manuscrit unic de Carcassona.
Editat per J. Delpech en 1865.
Le roman de Flamenca
0,00 €
0,00 €
Publicat dempús deth manuscrit unic de Carcassona.
Editat per J. Delpech en 1865.
| book-author | |
|---|---|
| format |
There are no reviews yet.
La Vall d’Aran està separada políticament dels països occitans veïns des de fa segles, i en certa manera això ha estat definitiu d’ençà de la concessió als aranesos dels privilegis inclosos a Era Querimònia l’any 1313, després que aquell país gascó decidís d’adscriure’s a la Corona d’Aragó i passar a formar part del Principat de Catalunya en unes condicions certament particulars que no té cap altra zona del ter- ritori. Només algunes invasions episòdiques del Regne o de la República de França en els segles posteriors (vegeu Lladonosa, 2001) han fet que aquella vall gascona, durant alguns períodes breus, no hagi estat diferent de les altres valls occitanes veïnes des d’un punt de vista polític.
De fet, la diferència en l’adscripció estatal respecte a les zones occitanes imme- diates ha condicionat enormement la visió que els lingüistes i altres estudiosos han tingut tradicionalment de l’aranès, segurament oblidant que la Vall d’Aran, tot i de- pendre políticament de successius estats ibèrics, ha continuat mantenint unes inten- ses relacions humanes amb els territoris veïns que també parlen occità, unes relacions segurament més intenses que no pas les que també ha mantingut amb els territoris catalans immediats (que no han estat, ni de bon tros, inexistents). No oblidem que la Vall d’Aran es troba al nord de l’eix pirinenc, orientada cap a l’Atlàntic, l’oceà on va a parar el riu Garona, que viatja fins a Tolosa o Bordeus i que és precisament la columna vertebral d’aquell petit país pirinenc, al costat del qual s’arrengleren la major part de poblacions araneses. En aquest petit treball pretenem fer una breu aproximació a la dialectologia aranesa tenint en compte tot això que acabem d’assenyalar. Prescindint de prejudicis estatals i d’apriorismes. Deixant de banda visions contaminades per les adscripcions administratives, sovint sobrevalorades. La nostra intenció és de demostrar, sobretot mitjançant un catàleg de fets lingüístics, que la diversitat dialectal de l’aranès potser no es pot deslligar de les relacions —o la intensitat d’aquestes mateixes relacions— que les diferents zones de la Vall d’Aran han tingut amb els diferents països occitans veïns, i que en la geolingüística aranesa tenen un paper ca- pital les afinitats amb els parlars immediats del Comenge i del Coserans, els dos territoris gascons immediats. Com veurem, l’occità parlat en algunes poblacions de la Vall d’Aran fins i tot pot presentar més afinitats —almenys tradicionalment— amb el gascó que hi ha en localitats administrativament franceses que no pas amb el que s’usa en localitats situades a la mateixa Vall d’Aran. La frontera, la teòrica frontera definitivament instal·lada al segle xiv, ha estat realment mai un obstacle per a la co- municació entre els occitans d’un costat i de l’altre de la línia administrativa? Ha suposat una barrera per a la difusió de certes solucions fonètiques, morfosintàctiques o lexicals? Des del punt de vista lingüístic, ja veurem que la resposta és categòrica.
The chansonnier Paris, Bibliotheque nationale, f. fr. 22543 (known as “R”) has been recognized for over 200 years as a precious repository of the literature of the medieval troubadours of southern France. It transmits almost 950 lyric poems and 160 melodies, along with many other important writings in the Occitan language, many of which are unica.
The paleography, decoration, and dialect of the manuscript are described thoroughly, and their distinctive features are seen to support the hypothesis that R was compiled in northern Languedoc or western Provence around 1300. While most of the texts of R were copied by one scribe, the relatively few melodies it contains were probably notated by at least four different copyists. Over eighty percent of the poems were never supplied with their melodies, even though musical staves were provided; these staves were left empty. The notation is in the style of the so-called Notre Dame school of Paris, and the rhythms of the notes are not apparent, although a few seem to be in rudimentary mensural notation.
The manuscript contains some works of the troubadours of the early twelfth century, and also a large number of works by late thirteenth-century poets. By examining internal paleographical data and making comparisons with other extant codices, it is possible to offer suggestions on the nature of the exemplars of this heterogeneous collection. The problems of determining how the texts and melodies were transmitted are investigated, including the issues of oral transmission, the lack of extant autographs, the disparity in the origins of the surviving manuscripts, and the variant attributions. The musical transmission is especially problematic, since only three other sources containing music survive. The forty-five concordances that R shares with these other codices are discussed.
A review of the modern history of the manuscript shows that the earliest known owner was the Marquise d’Urfe of the early eighteenth century. The commonly accepted belief that R was in the library of her ancestor the poet Honore d’Urfe in the seventeenth century is found to be unsupported by the available evidence.
Dins del domini gascó, i alhora reflectint la situació occitana general, hi ha una variació interna notòria entre les diferents varietats que omplen el territori. En aquest sentit, el comengès, que enclavem en el gascó pirinenc oriental (subdialecte que abasta una zona que comprèn la Vall d’Aran, l’àrea de La Varossa, el Comenge meridional i el Coserans), es diferencia d’una manera prou evident d’altres variants més occidentals, justament per la seua condició de parlar fronterer, situat en una zona interferencial, en paraules de Bèc (1968), entre el gascó i el llenguadocià. El treball que prossegueix mira de fer una descripció d’alguns aspectes fonètics i lexicals d’un dels municipis de parla comengesa, Era Barta d’Arribèra, localitzada estratègicament a pocs quilòmetres de Sent Gaudenç, capital històrica del Comenge i de l’antiga comarca del Nebosan.
Manual simple e eficaç per debutar un aprendissatge de l’occitan (var. lengadocian).
Joan Rigosta (en francés Jean Rigouste, Senalhac del Causse, 25 de novembre de 1938) es un pedagòg e lingüista occitan especializat en toponimia. Foguèt ensenhaire de letras als licèus d’Agen, de Merinhac e de Brageirac. Trabalhèt tanben a l’IUFM d’Aquitània e a l’Universitat de Bordèu III.
“Singing to another tune” is from Las Leys d’amors (The Laws of Love), a poetic treatise compiled by Guilhem Molinier in the first half of the fourteenth century. Guilhem’s phrase pertains to a compositional technique known to modern scholars as contrafacture, in which the troubadour fashions new lyrics after the poetic structure of a preexistent song, thereby allowing his work to be sung to the earlier melody. The technique of contrafacture is documented not only by Guilhem and contemporaneous theorists but also by the troubadours themselves, who on a number of occasions acknowledge composing a poem “el so de,” or “to the tune of” another composer. Both theory and practice demonstrate that structural imitation came to be most closely associated with several specific genres, including the sirventes (moralizing piece), tenso (debate song), coblas (song of few strophes), and planh (lament), their poetic structures commonly modeled after those of the canso, the dominant genre of troubadour composition. Despite abundant structural indications of contrafacture within the troubadour repertoire, melodic traces of the practice are surprisingly scant. Confirmation of melodic borrowing depends upon the preservation of a model and its contrafactum with their concordant musical readings, yet the small proportion of surviving troubadour melodies (with only one in ten lyric texts transmitted with its tune) poses a significant impediment to melodic corroboration. Only three sirventes have been preserved with melodies that duplicate those of preexistent cansos. In the remaining instances in which a sirventes, tenso, or other imitative type is preserved with a melodic unicum, scholars of troubadour song have tended to maintain that, absent melodic corroboration, the tune must be presumed original rather than borrowed. In view of the sparseness of the musical record, however, one should give consideration to an alternate interpretation, namely that the tune preserved exclusively with a given troubadour’s sirventes and thereafter transmitted as his invention may actually have been borrowed from a preexistent canso whose melody is no longer extant in its original setting. Isolating viable structural models for such suspected contrafacta allows the possibility of reascribing potentially borrowed melodies to their original composers. The study of contrafacture can thus lead us to question the received attributions of a number of tunes, thereby posing a challenge to the readily made assumption that the manuscript rubrics consistently pertain to both text and melody. By examining several suspected cases of contrafacture within a web of relevant indices– e.g., generic norms, intertextual correlations, socio-historic context, rhetorical motivation, transmission, and melodic style– we gain greater insight into a compositional technique that indelibly marked the art of the troubadours.
Be the first to review “Le roman de Flamenca”
You must be logged in to post a review.