EN XII CHANTS. Texte provençat et traduction française.
Le Poème du Rhône
0,00 €
0,00 €
EN XII CHANTS. Texte provençat et traduction française.
| book-author | |
|---|---|
| format |
There are no reviews yet.
This dissertation compares the works of select troubadours with three mystical tracts in order to present the similarities found in these two literary traditions. Mystical writings have a far longer history reaching into antiquity and continuing until the present day. The traces in the manuscript traditions situate in the late eleventh century a new poetic form in Occitan with a focus on earthly love. The love as it is described in the songs of the composers who write or sing about it comes to be called bon amors or fin’ amors, the term we use today to name the love of the troubadour tradition. The period of lyrical production in Occitan by troubadours speaking of fin’ amors does not endure more than three centuries if we begin our count with Guilhem IX (1071-1126) and close with the poet so often called the last of the troubadours, Guiraut Riquier (1254-1292). These two traditions of love literature are thus distinguished by the nature of their literary histories and also by the loves they describe. Despite this, the shape of the loves they discuss as well as the language used to speak about love are not so different.
“Singing to another tune” is from Las Leys d’amors (The Laws of Love), a poetic treatise compiled by Guilhem Molinier in the first half of the fourteenth century. Guilhem’s phrase pertains to a compositional technique known to modern scholars as contrafacture, in which the troubadour fashions new lyrics after the poetic structure of a preexistent song, thereby allowing his work to be sung to the earlier melody. The technique of contrafacture is documented not only by Guilhem and contemporaneous theorists but also by the troubadours themselves, who on a number of occasions acknowledge composing a poem “el so de,” or “to the tune of” another composer. Both theory and practice demonstrate that structural imitation came to be most closely associated with several specific genres, including the sirventes (moralizing piece), tenso (debate song), coblas (song of few strophes), and planh (lament), their poetic structures commonly modeled after those of the canso, the dominant genre of troubadour composition. Despite abundant structural indications of contrafacture within the troubadour repertoire, melodic traces of the practice are surprisingly scant. Confirmation of melodic borrowing depends upon the preservation of a model and its contrafactum with their concordant musical readings, yet the small proportion of surviving troubadour melodies (with only one in ten lyric texts transmitted with its tune) poses a significant impediment to melodic corroboration. Only three sirventes have been preserved with melodies that duplicate those of preexistent cansos. In the remaining instances in which a sirventes, tenso, or other imitative type is preserved with a melodic unicum, scholars of troubadour song have tended to maintain that, absent melodic corroboration, the tune must be presumed original rather than borrowed. In view of the sparseness of the musical record, however, one should give consideration to an alternate interpretation, namely that the tune preserved exclusively with a given troubadour’s sirventes and thereafter transmitted as his invention may actually have been borrowed from a preexistent canso whose melody is no longer extant in its original setting. Isolating viable structural models for such suspected contrafacta allows the possibility of reascribing potentially borrowed melodies to their original composers. The study of contrafacture can thus lead us to question the received attributions of a number of tunes, thereby posing a challenge to the readily made assumption that the manuscript rubrics consistently pertain to both text and melody. By examining several suspected cases of contrafacture within a web of relevant indices– e.g., generic norms, intertextual correlations, socio-historic context, rhetorical motivation, transmission, and melodic style– we gain greater insight into a compositional technique that indelibly marked the art of the troubadours.
La langue d’oc ou occitan représente, à coté du catalan, du français, du francoprovencal, du castillan, [.] une des grandes langues romanes ou néo-latines qui se sont développées a partir d’une symbiose entre le latin populaire.
Pierre Bec ei professeur à l’Université de Poitiers, ancien Président de l’Institut d’Etudes Occitanes, ancien Directeur du Centre d’Etudes Supérieures de Civilisation Médiévale.
Cette méthode d occitan donne à voir toutes les variétés (ou dialectes) d occitan. La première partie de l ouvrage présente le languedocien standard une variété qui permet de comprendre assez aisément la plupart des autres dialectes occitans puisque l aire languedocienne occupe le centre géographique de l espace occitan. La méthode revient ensuite sur les six principaux dialectes de l aire occitane (auvergnat, gascon, languedocien, limousin, provençal, vivaro-alpin) parlés dans trois pays (France, Espagne, Italie) et donne également accès à l occitan médiéval sur une série de leçons. Les acteurs locaux, très actifs dans la promotion de leur langue, ont été partie intégrante de cet ouvrage à la fois par le biais des relectures et des enregistrements. Cet ouvrage a été publié avec le soutien de la Direction Générale de la Langue Française et des Langues de France (Ministère de la Culture) et de l Union Latine.
La Vall d’Aran està separada políticament dels països occitans veïns des de fa segles, i en certa manera això ha estat definitiu d’ençà de la concessió als aranesos dels privilegis inclosos a Era Querimònia l’any 1313, després que aquell país gascó decidís d’adscriure’s a la Corona d’Aragó i passar a formar part del Principat de Catalunya en unes condicions certament particulars que no té cap altra zona del ter- ritori. Només algunes invasions episòdiques del Regne o de la República de França en els segles posteriors (vegeu Lladonosa, 2001) han fet que aquella vall gascona, durant alguns períodes breus, no hagi estat diferent de les altres valls occitanes veïnes des d’un punt de vista polític.
De fet, la diferència en l’adscripció estatal respecte a les zones occitanes imme- diates ha condicionat enormement la visió que els lingüistes i altres estudiosos han tingut tradicionalment de l’aranès, segurament oblidant que la Vall d’Aran, tot i de- pendre políticament de successius estats ibèrics, ha continuat mantenint unes inten- ses relacions humanes amb els territoris veïns que també parlen occità, unes relacions segurament més intenses que no pas les que també ha mantingut amb els territoris catalans immediats (que no han estat, ni de bon tros, inexistents). No oblidem que la Vall d’Aran es troba al nord de l’eix pirinenc, orientada cap a l’Atlàntic, l’oceà on va a parar el riu Garona, que viatja fins a Tolosa o Bordeus i que és precisament la columna vertebral d’aquell petit país pirinenc, al costat del qual s’arrengleren la major part de poblacions araneses. En aquest petit treball pretenem fer una breu aproximació a la dialectologia aranesa tenint en compte tot això que acabem d’assenyalar. Prescindint de prejudicis estatals i d’apriorismes. Deixant de banda visions contaminades per les adscripcions administratives, sovint sobrevalorades. La nostra intenció és de demostrar, sobretot mitjançant un catàleg de fets lingüístics, que la diversitat dialectal de l’aranès potser no es pot deslligar de les relacions —o la intensitat d’aquestes mateixes relacions— que les diferents zones de la Vall d’Aran han tingut amb els diferents països occitans veïns, i que en la geolingüística aranesa tenen un paper ca- pital les afinitats amb els parlars immediats del Comenge i del Coserans, els dos territoris gascons immediats. Com veurem, l’occità parlat en algunes poblacions de la Vall d’Aran fins i tot pot presentar més afinitats —almenys tradicionalment— amb el gascó que hi ha en localitats administrativament franceses que no pas amb el que s’usa en localitats situades a la mateixa Vall d’Aran. La frontera, la teòrica frontera definitivament instal·lada al segle xiv, ha estat realment mai un obstacle per a la co- municació entre els occitans d’un costat i de l’altre de la línia administrativa? Ha suposat una barrera per a la difusió de certes solucions fonètiques, morfosintàctiques o lexicals? Des del punt de vista lingüístic, ja veurem que la resposta és categòrica.
Er Estatut d’Autonomia hè oficiau era lengua occitana en Catalonha. Se concrète en Art 6.5.: Era lengua occitana, nomentada aranés en Aran, ei era lengua pròpria d’aguest territòri e ei oficiau en Catalonha, cossent damb çò qu’establissen aguest Estatut e es leis de normalizacion lingüistica. Ua des responsabilitat qu’a d’assumir era institucion, ei a dí- der era Generalitat e eth Conselh Generau d’Aran, en procès de metuda era practica dera oficialitat dera lengua occitana, ei era sua referéncia lingüistica. Ua lengua a de besonh uns referents clars entà mostrar ua coeréncia normatiua.
S’era lengua ei ua, era occitana, ua a d’èster era nòrma de referéncia maugrat que pòden èster diuèrses es interpretacions e aplicacions.
Era aplicacion der Estatut hè de besonh era contínua relacion damb aguesta nòrma referent e damb era sua forma l’aplicacion. En cas der aranés aguesta nòrma occitana se concrète enes Nòrmes ortografiques der aranés que ja an mès de vint-e-cinc ans d’emplec sociau (escòla, administracion, …).
Es elements fonamentaus d’aguesta nòrma referent son longaments acceptats en tot eth territòri lingüistic, mès mos cau concretar e èster eth maxim de rigorosi, donques qu’era sua gestion non ei tostemp clara e evidenta. Sense aguest rigor es decisions non serien competentes e serioses. Ei plan per açò que, per manca d’ua autoritat normatiua de tot eth territòri lingüistic, era Secretaria de Politica Lingüistica s’a dotat der assessorament d’un Grop de Lingüistica Occitana (GLO) format per setze persones prestigioses en estudi dera lengua occitana, qu’amasse fòrça des sen- sibilitats existentes. Entre es compausants deth Grop i a tres membres der Institut d’Estudis Aranesi que garantissen eth respècte per aguesta varietat.
Mès, eth GLO non ei era autoritat, non cree nòrma, sonque l’ administre e assessore ara SPL ena sua aplicacion. Trabalhe ena perspectiva dera unitat lingüistica, e eth respècte dera varietat aranesa, sense hèr nòrma.
Ath torn der ahèr aranés-occitan s’a produsit un debat, en fòrça escadences rei- teratiu, sus er ensemblatge dera varietat aranesa e dera sua nòrma damb era varietat generau (hugim de denominacions coma estandard o referenciaus entà non entrar en competéncies pròpries dera autoritat lingüistica). Aguesta varietat generau a estat denominada d’ues autes formes per diuèrsi autors: occitan larg, occitan comun, neolanguedocian, occitan ortopedic, occitan referenciau,…
Eth trabalh que ven a contunhacion ei ua contribucion ad aguest debat. Es sòns autors son professionaus dera lengua, boni coneishedors dera varietat aranesa e dera varietat generau dera lengua occitana. Damb eri eth debat non s’acabe, ne s’inície, sonque se contunhe.
Be the first to review “Le Poème du Rhône”
You must be logged in to post a review.