EN XII CHANTS. Texte provençat et traduction française.
Le Poème du Rhône
0,00 €
0,00 €
EN XII CHANTS. Texte provençat et traduction française.
| book-author | |
|---|---|
| format |
There are no reviews yet.
This major reference work is the fourth volume in the series “Arthurian Literature in the Middle Ages”. Its intention is to update the French and Occitan chapters in R.S. Loomis’ “Arthurian Literature in the Middle Ages: A Collaborative History” (Oxford, 1959) and to provide a volume which will serve the needs of students and scholars of Arthurian literature. The principal focus is the production, dissemination and evolution of Arthurian material in French and Occitan from the twelfth to the fifteenth century. Beginning with a substantial overview of Arthurian manuscripts, the volume covers writing in both verse (Wace, the Tristan legend, Chretien de Troyes and the Grail Continuations, Marie de France and the anonymous lays, the lesser known romances) and prose (the Vulgate Cycle, the prose Tristan, the Post-Vulgate Roman du Graal, etc.).
La Vall d’Aran està separada políticament dels països occitans veïns des de fa segles, i en certa manera això ha estat definitiu d’ençà de la concessió als aranesos dels privilegis inclosos a Era Querimònia l’any 1313, després que aquell país gascó decidís d’adscriure’s a la Corona d’Aragó i passar a formar part del Principat de Catalunya en unes condicions certament particulars que no té cap altra zona del ter- ritori. Només algunes invasions episòdiques del Regne o de la República de França en els segles posteriors (vegeu Lladonosa, 2001) han fet que aquella vall gascona, durant alguns períodes breus, no hagi estat diferent de les altres valls occitanes veïnes des d’un punt de vista polític.
De fet, la diferència en l’adscripció estatal respecte a les zones occitanes imme- diates ha condicionat enormement la visió que els lingüistes i altres estudiosos han tingut tradicionalment de l’aranès, segurament oblidant que la Vall d’Aran, tot i de- pendre políticament de successius estats ibèrics, ha continuat mantenint unes inten- ses relacions humanes amb els territoris veïns que també parlen occità, unes relacions segurament més intenses que no pas les que també ha mantingut amb els territoris catalans immediats (que no han estat, ni de bon tros, inexistents). No oblidem que la Vall d’Aran es troba al nord de l’eix pirinenc, orientada cap a l’Atlàntic, l’oceà on va a parar el riu Garona, que viatja fins a Tolosa o Bordeus i que és precisament la columna vertebral d’aquell petit país pirinenc, al costat del qual s’arrengleren la major part de poblacions araneses. En aquest petit treball pretenem fer una breu aproximació a la dialectologia aranesa tenint en compte tot això que acabem d’assenyalar. Prescindint de prejudicis estatals i d’apriorismes. Deixant de banda visions contaminades per les adscripcions administratives, sovint sobrevalorades. La nostra intenció és de demostrar, sobretot mitjançant un catàleg de fets lingüístics, que la diversitat dialectal de l’aranès potser no es pot deslligar de les relacions —o la intensitat d’aquestes mateixes relacions— que les diferents zones de la Vall d’Aran han tingut amb els diferents països occitans veïns, i que en la geolingüística aranesa tenen un paper ca- pital les afinitats amb els parlars immediats del Comenge i del Coserans, els dos territoris gascons immediats. Com veurem, l’occità parlat en algunes poblacions de la Vall d’Aran fins i tot pot presentar més afinitats —almenys tradicionalment— amb el gascó que hi ha en localitats administrativament franceses que no pas amb el que s’usa en localitats situades a la mateixa Vall d’Aran. La frontera, la teòrica frontera definitivament instal·lada al segle xiv, ha estat realment mai un obstacle per a la co- municació entre els occitans d’un costat i de l’altre de la línia administrativa? Ha suposat una barrera per a la difusió de certes solucions fonètiques, morfosintàctiques o lexicals? Des del punt de vista lingüístic, ja veurem que la resposta és categòrica.
Er Estatut d’Autonomia hè oficiau era lengua occitana en Catalonha. Se concrète en Art 6.5.: Era lengua occitana, nomentada aranés en Aran, ei era lengua pròpria d’aguest territòri e ei oficiau en Catalonha, cossent damb çò qu’establissen aguest Estatut e es leis de normalizacion lingüistica. Ua des responsabilitat qu’a d’assumir era institucion, ei a dí- der era Generalitat e eth Conselh Generau d’Aran, en procès de metuda era practica dera oficialitat dera lengua occitana, ei era sua referéncia lingüistica. Ua lengua a de besonh uns referents clars entà mostrar ua coeréncia normatiua.
S’era lengua ei ua, era occitana, ua a d’èster era nòrma de referéncia maugrat que pòden èster diuèrses es interpretacions e aplicacions.
Era aplicacion der Estatut hè de besonh era contínua relacion damb aguesta nòrma referent e damb era sua forma l’aplicacion. En cas der aranés aguesta nòrma occitana se concrète enes Nòrmes ortografiques der aranés que ja an mès de vint-e-cinc ans d’emplec sociau (escòla, administracion, …).
Es elements fonamentaus d’aguesta nòrma referent son longaments acceptats en tot eth territòri lingüistic, mès mos cau concretar e èster eth maxim de rigorosi, donques qu’era sua gestion non ei tostemp clara e evidenta. Sense aguest rigor es decisions non serien competentes e serioses. Ei plan per açò que, per manca d’ua autoritat normatiua de tot eth territòri lingüistic, era Secretaria de Politica Lingüistica s’a dotat der assessorament d’un Grop de Lingüistica Occitana (GLO) format per setze persones prestigioses en estudi dera lengua occitana, qu’amasse fòrça des sen- sibilitats existentes. Entre es compausants deth Grop i a tres membres der Institut d’Estudis Aranesi que garantissen eth respècte per aguesta varietat.
Mès, eth GLO non ei era autoritat, non cree nòrma, sonque l’ administre e assessore ara SPL ena sua aplicacion. Trabalhe ena perspectiva dera unitat lingüistica, e eth respècte dera varietat aranesa, sense hèr nòrma.
Ath torn der ahèr aranés-occitan s’a produsit un debat, en fòrça escadences rei- teratiu, sus er ensemblatge dera varietat aranesa e dera sua nòrma damb era varietat generau (hugim de denominacions coma estandard o referenciaus entà non entrar en competéncies pròpries dera autoritat lingüistica). Aguesta varietat generau a estat denominada d’ues autes formes per diuèrsi autors: occitan larg, occitan comun, neolanguedocian, occitan ortopedic, occitan referenciau,…
Eth trabalh que ven a contunhacion ei ua contribucion ad aguest debat. Es sòns autors son professionaus dera lengua, boni coneishedors dera varietat aranesa e dera varietat generau dera lengua occitana. Damb eri eth debat non s’acabe, ne s’inície, sonque se contunhe.
Ce Dictionnaire comprend donc les 37,000 mots de Littré, plus 2,200 termes recueillis de part et d’autre. Il eût été facile d’en augmenter le volume en y faisant place aux proverbes dont la langue d’Oc est si pittoresquement émaillée, à l’explication des us et coutumes qui surnagent encore dans l’envahissement de l’uniformité désespérante où se monotonise l’univers entier, à la description de nos vieilles cités, à la généalogie des hommes qui ont illustré notre patrie ensoleillée ; mais, outre que ces données ont été déjà consignées ailleurs, le plan du présent livre devait le maintenir en un cadre restreint, dans un format accessible au grand nombre ; il ne comporte pas de développements historiques ni géographiques : il ne vise que la Unguistique, le lecteur n’y trouvera rien d’inutile. Nous avons néanmoins la confiance qu’il y rencontrera tout ce que l’état actuel des sciences et des lettres lui donne le droit d’y chercher: les idiotismes particuliers à notre Midi, l’expression propre qui échappe parfois, lorsque deux langues se côtoient, le mot pittoresque qui n’apparaît pas au moment désiré, l’abondance variée que l’éclatante floraison du Félibrige réclame de ses amoureux.
Cette méthode d occitan donne à voir toutes les variétés (ou dialectes) d occitan. La première partie de l ouvrage présente le languedocien standard une variété qui permet de comprendre assez aisément la plupart des autres dialectes occitans puisque l aire languedocienne occupe le centre géographique de l espace occitan. La méthode revient ensuite sur les six principaux dialectes de l aire occitane (auvergnat, gascon, languedocien, limousin, provençal, vivaro-alpin) parlés dans trois pays (France, Espagne, Italie) et donne également accès à l occitan médiéval sur une série de leçons. Les acteurs locaux, très actifs dans la promotion de leur langue, ont été partie intégrante de cet ouvrage à la fois par le biais des relectures et des enregistrements. Cet ouvrage a été publié avec le soutien de la Direction Générale de la Langue Française et des Langues de France (Ministère de la Culture) et de l Union Latine.
Be the first to review “Le Poème du Rhône”
You must be logged in to post a review.