| book-author | |
|---|---|
| format |
Eth vèrb èster
0,00 €
Customer Reviews
There are no reviews yet.
0,00 €
| book-author | |
|---|---|
| format |
There are no reviews yet.
El Valle de Arán, tan caracterizado geográficamente por sus verdes praderas, sus tupidos bosques, sus arriscadas cimas, tiene también un habla que lo define: el aranés, que, como se nos dice en la introducción de este libro, no es propiamente un dialecto catalán, sino que está emparentado con el gascón, que se conserva todavía vivo entre las gentes del pueblo de los lugares del sur de Francia, que constituyen las históricas tierras de la Gascuña.
Casimiro Ademá, el autor de este estudio, aparte de poseer unos conocimientos poco comunes en la materia –aún no siendo un especialista en filología–, nos da de este fenómeno lingüístico un testimonio vivo y directo adquirido esencialmente en las conversaciones y convivencia con las gentes de su tierra.
A quest vocabulari bàsic d’occità per a catalans que teniu a les mans pre- senta diverses virtuts. La primera és la de ser elaborat per professio- nals, estudiosos rigorosos de la llengua occitana. Una altra virtut és que es presenta com un lèxic bàsic entre dues llengues bessones, d’una de les quals, l’occità, se’n destaca la seva varietat més personalitzada a Catalunya, l’aranès.
Sense perdre la seva particularitat ni abandonar la seva identitat, com que l’aranès pertany a la llengua occitana, quan ens hi referim hem de tenir pre- sent un model de llengua comuna que en sigui referent per a la unitat i tronc comú per a totes les varietats.
L’elecció del lèxic d’un model occità general, que han triat els experts, quedarà sotmesa a la consideració de la futura autoritat de la llengua occi- tana. Ben segur que les determinacions que aquesta autoritat adopti no fa- ran variar gaire les propostes del grup de professionals que trobareu en aquest document.
Si preneu el temps de comparar els lèxics de l’occità general i de l’occità aranès, trobareu un argument més de l’encaix de les dues varietats.
La Vall d’Aran està separada políticament dels països occitans veïns des de fa segles, i en certa manera això ha estat definitiu d’ençà de la concessió als aranesos dels privilegis inclosos a Era Querimònia l’any 1313, després que aquell país gascó decidís d’adscriure’s a la Corona d’Aragó i passar a formar part del Principat de Catalunya en unes condicions certament particulars que no té cap altra zona del ter- ritori. Només algunes invasions episòdiques del Regne o de la República de França en els segles posteriors (vegeu Lladonosa, 2001) han fet que aquella vall gascona, durant alguns períodes breus, no hagi estat diferent de les altres valls occitanes veïnes des d’un punt de vista polític.
De fet, la diferència en l’adscripció estatal respecte a les zones occitanes imme- diates ha condicionat enormement la visió que els lingüistes i altres estudiosos han tingut tradicionalment de l’aranès, segurament oblidant que la Vall d’Aran, tot i de- pendre políticament de successius estats ibèrics, ha continuat mantenint unes inten- ses relacions humanes amb els territoris veïns que també parlen occità, unes relacions segurament més intenses que no pas les que també ha mantingut amb els territoris catalans immediats (que no han estat, ni de bon tros, inexistents). No oblidem que la Vall d’Aran es troba al nord de l’eix pirinenc, orientada cap a l’Atlàntic, l’oceà on va a parar el riu Garona, que viatja fins a Tolosa o Bordeus i que és precisament la columna vertebral d’aquell petit país pirinenc, al costat del qual s’arrengleren la major part de poblacions araneses. En aquest petit treball pretenem fer una breu aproximació a la dialectologia aranesa tenint en compte tot això que acabem d’assenyalar. Prescindint de prejudicis estatals i d’apriorismes. Deixant de banda visions contaminades per les adscripcions administratives, sovint sobrevalorades. La nostra intenció és de demostrar, sobretot mitjançant un catàleg de fets lingüístics, que la diversitat dialectal de l’aranès potser no es pot deslligar de les relacions —o la intensitat d’aquestes mateixes relacions— que les diferents zones de la Vall d’Aran han tingut amb els diferents països occitans veïns, i que en la geolingüística aranesa tenen un paper ca- pital les afinitats amb els parlars immediats del Comenge i del Coserans, els dos territoris gascons immediats. Com veurem, l’occità parlat en algunes poblacions de la Vall d’Aran fins i tot pot presentar més afinitats —almenys tradicionalment— amb el gascó que hi ha en localitats administrativament franceses que no pas amb el que s’usa en localitats situades a la mateixa Vall d’Aran. La frontera, la teòrica frontera definitivament instal·lada al segle xiv, ha estat realment mai un obstacle per a la co- municació entre els occitans d’un costat i de l’altre de la línia administrativa? Ha suposat una barrera per a la difusió de certes solucions fonètiques, morfosintàctiques o lexicals? Des del punt de vista lingüístic, ja veurem que la resposta és categòrica.
Les ouvrages élémentaires qui présentent l’état actuel du parler occitanien à l’étude de la jeune génération — espoir et continuateur du Félibrige indéfectible dans son épanouissement, ces ouvrages conçus sur le modèle classique des méthodes grammaticales en usage dans les écoles publiques, n’auraient guère de raison d’être, à la suite des nombreuses publications faisant connaître les divers dialectes de notre belle langue.
Aussi bien, l’auteur de Francino aprèn la lengo d’Oc inaugure-t-il une méthode toute différente, grâce à laquelle l’intérêt éveillé chez l’élève efface ce qu’il y a de rébarbatif dans l’étude: sa nièce Francine, à l’âge où l’on commence à noter les différences d’élocution dans les conversations familières des camarades, à s’étonner et même à se moquer d’expressions qui fleurent le terroir, du moins, de l’avis de ces jeunes inexpériences, est rendue attentive à l’impropriété de transposer littéralement en français ces occitanismes de bonne marque et pour en éviter le mélange, se fait expliquer la valeur des expressions d’Oc, se pique au jeu et s’attache à en découvrir les beautés idiomatiques. Le français ne s’y perfectionne pas moins que l’occitanien: si bien que, son enthousiasme de néophyte aidant, elle va dépasser la mesure, ferait fi des origines latines de son parler, origines qu’elle n’est plus éloignée de placer au-dessus des divers dialectes d’Oc: Mais, mon oncle, s’écrie Francine, vous n’y pensez pas! Ce mot est un gallicisme!
Sous cette apparence bon enfant, il ne faudrait pas, néanmoins, mésestimer la valeur de l’ouvrage que M. Bouchard d’Esquieu offre aujourd’hui à la sagacité de nos étudiants méridionaux: serait-il donc à propos d’en supprimer ce qui constitue l’originalité d’une œuvre didactique si parfaitement agencée que, d’une petite personne dédaigneuse et moqueuse, il a fait une enthousiaste, qu’il faut même rappeler à la réalité des faits, que son imagination créerait volontiers pour le bouleversement de la philologie officielle?
Peu d’auteurs ont su rendre attrayante à la jeunesse une matière si spéciale.
“Eth mèn eròi ès tu” ei un libre escrit entara mainadèra de tot eth mon afectada pera pandèmia de COVID-19.
“Eth mèn eròi ès tu” a d’èster liejut per un pair, velhador o professor amassa damb un mainatge o mainada o un petit grop de mainadèra. Non ei recomanable qu’era mainadèra liege eth conde de manèra independenta sense eth supòrt d’un adult. Era guida complementària nomentada “Accions entà eròis” (que se publicarà mès endauant) aufrís supòrt entà abordar tèmes restacadi damb era COVID-19, en tot ajudar ara mainadèra a contrarotlar es sòns sentiments e emocions, atau coma activitats complementàries entà qu’era mainadèra les hèsquen basant-se en libre.
Presentam, damb gòi, un nau vocabulari terminologic, elaborat damb critèris diferents der anterior, eth dera tecnologia, que publiquèrem hè un an. S’eth Voca- bulari dera tecnologia seguie critèris de coeréncia damb tot eth territòri lingüistic occitan, s’aquiu preníem coma referéncia era denominacion a nivèu de tota Oc- citania e l’adaptàuem ara realitat aranesa, en aguest cas auem priorizat er emplec enes nòsti encastres e demoram projectar-lo ara rèsta deth territòri. Ei un procès naturau, era Val d’Aran ei un país de nhèu, qu’a emplegat era terminologia maugrat tot, en dia a dia.
Er estudi deth lexic ei essenciau ena lengua. Sense paraules non i a comunicacion verbau. Eth sòn bon usatge darà lòc a ua riquesa deth lenguatge e a ua precision lingüistica.
Eth diccionari ei era airina didactica imprescindibla en aguest procès d’ense- nhança-aprendissatge dera lengua; airina ath viatge, imprescindibla entà obtier informacion e en terren lingüistic era mès emplegada pera màger part d’aguesti usatgèrs.
Víuer en un parçan de nhèu e de montanha, a on era practica des espòrts d’iuèrn ei cada viatge mès grana e deuant era abséncia en aranés d’un diccionari damb era terminologia sus aguesta tematica, mos a portat ath besonh dera sua elaboracion.
Es espòrts d’iuèrn son quinsevolha modalitat esportiva relacionada damb era nhèu e damb eth gèu, ja sigue de forma naturau o artificiau.
Ara ora de confeccionar-lo s’an trapat ua seria de dificultats degudes principau- ment ara tematica de trabalh, ar argòt de bères modalitats vinculades a grops d’edat joena (surf de nhèu), a modalitats naues e sustot as neologismes e estrangerismes fixadi e arraïtzadi ena societat. Gessen constantament naui tèrmes, fòrça d’eri provienti der anglés que son d’usatge comun entre es aficionadi ad aguesti espòrts.
Be the first to review “Eth vèrb èster”
You must be logged in to post a review.