0,00 €
Un article de Jordi Serra-Cobo, deth Departament de Biologica Evolutiva, Ecologia i Ciències Ambientals dera Facultat de Biologia dera Universitat de Barcelona.
Institut de Recerca de la Biodiversitat (IRBIO).
| book-author | |
|---|---|
| format |
There are no reviews yet.
Some of medieval culture’s most arresting images and stories inextricably associate love and death. Thus the troubadour Jaufre Rudel dies in the arms of the countess of Tripoli, having loved her from afar without ever having seen her. Or in Marie de France’s Chevrefoil, Tristan and Iseult’s fatal love is hauntingly symbolized by the fatally entwined honeysuckle and hazel. And who could forget the ethereal spectacle of the Damoisele of Escalot’s body carried to Camelot on a supernatural funerary boat with a letter on her breast explaining how her unrequited love for Lancelot killed her? Medieval literature is fascinated with the idea that love may be a fatal affliction. Indeed, it is frequently suggested that true love requires sacrifice, that you must be ready to die for, from, and in love. Love, in other words, is represented, sometimes explicitly, as a form of martyrdom, a notion that is repeatedly reinforced by courtly literature’s borrowing of religious vocabulary and imagery. The paradigm of the martyr to love has of course remained compelling in the early modern and modern period.
This book seeks to explore what is at stake in medieval literature’s preoccupation with love’s martyrdom. Informed by modern theoretical approaches, particularly Lacanian psychoanalysis and Jacques Derrida’s work on ethics, it offers new readings of a wide range of French and Occitan courtly texts from the twelfth and thirteenth centuries, and argues that a new secular ethics of desire emerges from courtly literature because of its fascination with death. This book also examines the interplay between lyric and romance in courtly literary culture and shows how courtly literature’s predilection for sacrificial desire imposes a repressive sex-gender system that may then be subverted by fictional women and queers who either fail to die on cue, or who die in troublesome and disruptive ways.
This is the first twentieth-century study of the women troubadours who flourished in Southern France between 1150 and 1250 — the great period of troubadour poetry. The book is comprised of a full-length essay on women in the Middle Ages, twenty-three poems by the women troubadours themselves in the original Provencal with translations on facing pages, a capsule biography of each poet, notes, and reading list.
Es nòms que designes es lòcs d’un territòri an ua foncion tecnica e culturau ath madesih temps. Tecnica perqué les referéncien geograficament, e culturau perqué veïculen ifnromacion sus era cultura, era lengua o es costums d’aqueri que les meteren eth nòm. En aguest sens, era toponímia aranesa ei un patrimòni collectiu que cau sauvagardar com a par der auviatge lingüistic e culturau dera Val d’Aran.
Era publicacion deth Nomenclator dera Val d’Aran represente ua hita importanta ena normalizacion des sòns nòms de lòc der aranés e, donques, dera lengua madeisha. Ei un esturment basic de consulta entara Administracion e eth mon empresariau entà designar, etiquetar e fixar es nòms de lòc de manèra normativa.
Aguest nomenclator permet era localizacion dera toponimia aranesa en ua cartografia de detalh, a on practicament toti es nòms de lòc d’Aran son recuelhuts e tanben normalizadi. Atau, eth Nomenclator dera Val d’Aran amasse un totau de 3 450 toponims de tot tipe que provien dera Basa toponimica a escala 1:5000 der Institut Cartografic e Geologic de Catalonha (ICGC), era mès detalhada que corbís actuaument tota era Val d’Aran.
Era òbra qu’auetz enes mans ei frut d’un convèni de collaboracion entre er Institut d’Estudi Aranesi-Acadèmia aranesa dera lengua occitana, coma autoritat lingüistica dera lengua occitana en Catalonha, e er Institut Cartografic e Geologic de Catalonha, coma generador de cartografia e d’informacion geografica.
Eth nau Nomenclator ei un esturment de referéncia que contribuirà, d’un costast, ara coneishença e era difusion des formes adequades des nòms de lòc e era sua localizacion sus eth territòri e, der aute, ara preservacion dera toponimia coma auviatge intangible, coma testimòni des eveniments istorics e coma reflèxe d’ua cultura viua que contunharà evolucionant.
Se sap que, en el conjunt dels parlars romànics, no resulta excep- cional de trobar varietats lingüístiques que, en l’imperfet d’indicatiu de la segona i la tercera conjugacions, presentin a la desinència un so labial intervocàlic. Apareix, per exemple, dialectalment, en espanyol: en zones ben diverses, en clapes disperses, ja sigui en el vell o en el nou continent. Apareix en rètic o en dialectes itàlics: com, sense anar més lluny, en el toscà mateix. O bé també en aragonès, llengua en la qual «la terminación del imperfecto mantiene la -b- tanto en la primera como en la segunda y tercera conjugaciones» (ALVAR, 1953: 230) i en què aquestes formes amb un element bilabial —perquè, com en espanyol, hi és bilabial— a la desinència són, de fet, les formes referencials.
L’objectiu, doncs, no és de tractar d’afers —recurrents, per altra banda— com l’origen etimològic o analògic d’aquell so consonàntic, sinó sobretot de treure a la llum dades que hi fan referència: informa- cions obtingudes durant els darrers set anys arreu dels pobles de la Vall d’Aran —i també del Comenge veí, ja a l’Estat francès— a través d’enquestes de tipus dialectològic de format —diguem-ne— clàssic.
Be the first to review “Es arrates-caudes dera Val d’Aran”
You must be logged in to post a review.