| book-author | |
|---|---|
| format |
Era formacion deth femenin
0,00 €
Customer Reviews
There are no reviews yet.
0,00 €
| book-author | |
|---|---|
| format |
There are no reviews yet.
La Vall d’Aran està separada políticament dels països occitans veïns des de fa segles, i en certa manera això ha estat definitiu d’ençà de la concessió als aranesos dels privilegis inclosos a Era Querimònia l’any 1313, després que aquell país gascó decidís d’adscriure’s a la Corona d’Aragó i passar a formar part del Principat de Catalunya en unes condicions certament particulars que no té cap altra zona del ter- ritori. Només algunes invasions episòdiques del Regne o de la República de França en els segles posteriors (vegeu Lladonosa, 2001) han fet que aquella vall gascona, durant alguns períodes breus, no hagi estat diferent de les altres valls occitanes veïnes des d’un punt de vista polític.
De fet, la diferència en l’adscripció estatal respecte a les zones occitanes imme- diates ha condicionat enormement la visió que els lingüistes i altres estudiosos han tingut tradicionalment de l’aranès, segurament oblidant que la Vall d’Aran, tot i de- pendre políticament de successius estats ibèrics, ha continuat mantenint unes inten- ses relacions humanes amb els territoris veïns que també parlen occità, unes relacions segurament més intenses que no pas les que també ha mantingut amb els territoris catalans immediats (que no han estat, ni de bon tros, inexistents). No oblidem que la Vall d’Aran es troba al nord de l’eix pirinenc, orientada cap a l’Atlàntic, l’oceà on va a parar el riu Garona, que viatja fins a Tolosa o Bordeus i que és precisament la columna vertebral d’aquell petit país pirinenc, al costat del qual s’arrengleren la major part de poblacions araneses. En aquest petit treball pretenem fer una breu aproximació a la dialectologia aranesa tenint en compte tot això que acabem d’assenyalar. Prescindint de prejudicis estatals i d’apriorismes. Deixant de banda visions contaminades per les adscripcions administratives, sovint sobrevalorades. La nostra intenció és de demostrar, sobretot mitjançant un catàleg de fets lingüístics, que la diversitat dialectal de l’aranès potser no es pot deslligar de les relacions —o la intensitat d’aquestes mateixes relacions— que les diferents zones de la Vall d’Aran han tingut amb els diferents països occitans veïns, i que en la geolingüística aranesa tenen un paper ca- pital les afinitats amb els parlars immediats del Comenge i del Coserans, els dos territoris gascons immediats. Com veurem, l’occità parlat en algunes poblacions de la Vall d’Aran fins i tot pot presentar més afinitats —almenys tradicionalment— amb el gascó que hi ha en localitats administrativament franceses que no pas amb el que s’usa en localitats situades a la mateixa Vall d’Aran. La frontera, la teòrica frontera definitivament instal·lada al segle xiv, ha estat realment mai un obstacle per a la co- municació entre els occitans d’un costat i de l’altre de la línia administrativa? Ha suposat una barrera per a la difusió de certes solucions fonètiques, morfosintàctiques o lexicals? Des del punt de vista lingüístic, ja veurem que la resposta és categòrica.
Orthographe et prononciation, Grammaire et syntaxe, Lexique A à ZHéritière du latin, la langue d’oc s’est formée dans la continuité de la désagrégation de l’empire romain. On fixe généralement le XI ème siècle comme la période achevant définitivement la formation de la langue nouvelle. Dès ses origines, comme pour les autres langues latines, la langue d’oc présentait des variations régionales, dont les grands dialectes actuelles sont les continuateurs.
Le mot occitan, ancien mais quasiment inusité pendant longtemps, est aujourd’hui admis pour désigner l’ensemble des parlers prolongateurs de l’ancienne langue d’oc. Il remplace vantageusement le terme provençal autrefois utilisé avec le même sens.
Il est de nos jours couramment admis de classer les parlers occitans en six dialectes: le limousin, le gascon, l’auvergnat, le languedocien, le vivaro-alpin et le provençal. Cette classification, basée sur des critères uniquement linguistiques, ne recouvrent toutefois pas la délimitation des provinces de même nom. Au sein de l’Occitanie, le vivaro-alpin lui-même souffre d’un défaut d’identification sociale claire, et il est souvent désigné sous les noms de ‘dauphinois’, ‘nord-provençal’, ‘gavot’, ‘provençal-alpin’.
Liberation Philology libphil@aol.com.
Software for Icelandic, Norwegian, Danish, Swedish, Finnish, Old Norse, Gothic, Latin, Old English , Greek, Sanskrit etc.
El Valle de Arán, tan caracterizado geográficamente por sus verdes praderas, sus tupidos bosques, sus arriscadas cimas, tiene también un habla que lo define: el aranés, que, como se nos dice en la introducción de este libro, no es propiamente un dialecto catalán, sino que está emparentado con el gascón, que se conserva todavía vivo entre las gentes del pueblo de los lugares del sur de Francia, que constituyen las históricas tierras de la Gascuña.
Casimiro Ademá, el autor de este estudio, aparte de poseer unos conocimientos poco comunes en la materia –aún no siendo un especialista en filología–, nos da de este fenómeno lingüístico un testimonio vivo y directo adquirido esencialmente en las conversaciones y convivencia con las gentes de su tierra.
Presentam, damb gòi, un nau vocabulari terminologic, elaborat damb critèris diferents der anterior, eth dera tecnologia, que publiquèrem hè un an. S’eth Voca- bulari dera tecnologia seguie critèris de coeréncia damb tot eth territòri lingüistic occitan, s’aquiu preníem coma referéncia era denominacion a nivèu de tota Oc- citania e l’adaptàuem ara realitat aranesa, en aguest cas auem priorizat er emplec enes nòsti encastres e demoram projectar-lo ara rèsta deth territòri. Ei un procès naturau, era Val d’Aran ei un país de nhèu, qu’a emplegat era terminologia maugrat tot, en dia a dia.
Er estudi deth lexic ei essenciau ena lengua. Sense paraules non i a comunicacion verbau. Eth sòn bon usatge darà lòc a ua riquesa deth lenguatge e a ua precision lingüistica.
Eth diccionari ei era airina didactica imprescindibla en aguest procès d’ense- nhança-aprendissatge dera lengua; airina ath viatge, imprescindibla entà obtier informacion e en terren lingüistic era mès emplegada pera màger part d’aguesti usatgèrs.
Víuer en un parçan de nhèu e de montanha, a on era practica des espòrts d’iuèrn ei cada viatge mès grana e deuant era abséncia en aranés d’un diccionari damb era terminologia sus aguesta tematica, mos a portat ath besonh dera sua elaboracion.
Es espòrts d’iuèrn son quinsevolha modalitat esportiva relacionada damb era nhèu e damb eth gèu, ja sigue de forma naturau o artificiau.
Ara ora de confeccionar-lo s’an trapat ua seria de dificultats degudes principau- ment ara tematica de trabalh, ar argòt de bères modalitats vinculades a grops d’edat joena (surf de nhèu), a modalitats naues e sustot as neologismes e estrangerismes fixadi e arraïtzadi ena societat. Gessen constantament naui tèrmes, fòrça d’eri provienti der anglés que son d’usatge comun entre es aficionadi ad aguesti espòrts.
En les pàgines següents s’exposen breument algunes estructures bàsiques de la llengua occitana perquè els lectors catalans puguin aproximar-se d’una manera ràpida i telegramàtica a la llengua que es parla en el terç meridional de l’Estat fran- cès, a la Vall d’Aran o en una quinzena de valls alpines que pertanyen administra- tivament a la regió italiana del Piemont, a més de la localitat calabresa de La Gàrdia (a la província de Cosenza) o del Principat de Mònaco, on l’occità conviu amb una varietat lígur. L’occità és oficial des de 1990 a l’Aran, i des de 2006 a tot el Principat de Catalunya, on és la segona llengua pròpia i territorial del país.
Les formes que s’exposen a continuació pertanyen a una mena d’occità estàndard que, d’entrada, ha de resultar comprensible –sense cap aprenentatge previ– a tots els que coneixen i usen la llengua d’oc, ja siguin provençals, llenguadocians, alver- nesos, gascons (aranesos inclosos) o llemosins.
Aquestes formes són el producte d’una selecció d’elements que parteix d’uns criteris lingüístics que pretenen d’afavorir les formes més diasistemàtiques o esteses terri- torialment, les més tradicionals o amb un pes històric i literari més important, les més regulars, funcionals i autònomes o autòctones d’Occitània. Hi pot haver una coincidència més o menys important entre aquestes formes i –sobretot– les d’alguns
dialectes llenguadocians, situats en el centre del domini lingüístic, però cal remarcar que d’aquest fet no cal treure’n conclusions esbiaixades. Ni les formes que exposem a continuació han de substituir les dels diferents dialectes occitans, ni les modalitats locals o regionals occitanes són jeràrquicament inferiors a aquesta espècie d’occità típic (o referencial o larg, ‘ample’, o com en vulguem dir) que dibuixem en aquest treball.1 Ben al contrari, aquesta mena d’occità general, descrit en les pàgines segü- ents, és el principal aliat de les varietats locals, ja que s’emmarca en un procés de codificació i d’estandardització del conjunt de la llengua que ha de facilitar a tots els dialectes occitans i als seus respectius estàndards regionals –mitjançant l’apor- tació de recursos lingüístics que no existien a nivell local, per exemple– l’accés a àmbits d’ús que fins ara semblaven exclusius de les llengües estatals.
Ja hem dit que aquest treball vol ser una eina pràctica, útil per als que volen sub- mergir-se ràpidament en la llengua occitana. Esperem que sigui també un altre petit gra d’arena que contribueixi, no tan sols al coneixement mutu entre catalans i oc- citans, sinó a la recuperació social de l’occità en la mesura que li faci guanyar nous parlants, molts dels quals potser s’hauran adonat que l’aprenentatge de la llengua d’oc, partint del català, pot ser molt més veloç i fàcil que el de qualsevol altra llengua. Fins i tot que el de qualsevol altra llengua romànica.
Be the first to review “Era formacion deth femenin”
You must be logged in to post a review.