| book-author | |
|---|---|
| format |
Anselme Mathieu. Ein Beitrag zur Charakteristik des ältesten Felibrige
0,00 €
Customer Reviews
There are no reviews yet.
0,00 €
| book-author | |
|---|---|
| format |
There are no reviews yet.
Montaillou: un petit village de montagnards et de bergers en haute Auriège, à 1 300 mètres d’altitude. En 1320, Jacques Fournier, évêque de Pamiers, plus tard pape d’Avignon, y déploie ses talents d’inquisiteur. Il finit par déterrer tous les secrets du village.
Rien n’échappe à cet évêque fureteur, ni les vies intimes, ni les drames de l’existence quotidienne.
En s’appuyant sur cet extraordinaire document de Jacques Fournier, sorte de roman vrai du petit peuple du XIV siècle, Emmanuel Le Roy Ladurie ressuscite, en utilisant les méthodes historiques et ethnographiques les plus actuelles, la réalité occitane et cathare d’il y a six cent cinquante ans.
En 1944, Manuel Abizanda e Broto deth Servicio de Defensa del Patrimonio Artístico Nacional publique era transcripcion e studi d’un manscrit titolat Índice Privilegios. Abizanda conde que dit manuscrit siguec amagat tà liurar-le deth perilh des “hodas rojas y marxistas” pendent era epòca Republicana e Guèrra Civila.
En 1938, un còp liberada era Val d’Aran pes nacionaus, er avocat Jaume Sala entreguèc dit manuscrit ath Servicio. Abizanda qu’ère agent d’aguest servici hec er estudi comentat adès.
En sòn trabalh ditz qu’un còp estudiat, eth manuscrit serà restituït entar Archiu Notariau, mès non especifique s’ei er archiu notariau deth districte de Vielha o parle d’un aute districte. Actuaument se desconeish a on se trape dit manuscrit e sonque auem notícies d’eth pera publicacion de 1944.
Pera descripcion hèta per Abizanda sabem qu’et manuscrit cònste de 50 fuelhs escrits e 40 fuelhs en blanc. Ei enquadernat en pergamin e mesure 14x10cm.
The medieval troubadours of the South of France profoundly influenced European literature for many centuries. This book is the first full-length study of the first-person subject position adopted by many of them in its relation to language and society. Using modern theoretical approaches, Sarah Kay discusses to what extent this first person is a “self” or “character,” and how far it is self-determining. Kay draws on a wide range of troubadour texts, providing many close readings and translating all medieval quotations into English. Her book will be of interest both to scholars of medieval literature, and to anyone investigating subjectivity in lyric poetry.
An Introduction to Old Occitan is the only textbook in print for learning the language used by the troubadours in southern France during the Middle Ages. Each of the thirty-two chapters discusses a subject in the study of the language (e.g., stressed vowels, subjunctive mood) and includes an exercise based on a reading of an Occitan text that has been edited afresh for this volume. An essential glossary analyzes every occurrence of every word in the readings and gives cognates in other Romance languages as well as the source of each word in Latin or other languages. The book also contains a list of prefixes, infixes, and suffixes and a dictionary of proper names. An accompanying compact disc includes discussion of the pronunciation of the language, with illustrations from the texts in the book, and musical performances by Elizabeth Aubrey, of the University of Iowa.
This is the first twentieth-century study of the women troubadours who flourished in Southern France between 1150 and 1250 — the great period of troubadour poetry. The book is comprised of a full-length essay on women in the Middle Ages, twenty-three poems by the women troubadours themselves in the original Provencal with translations on facing pages, a capsule biography of each poet, notes, and reading list.
Se sap que, en el conjunt dels parlars romànics, no resulta excep- cional de trobar varietats lingüístiques que, en l’imperfet d’indicatiu de la segona i la tercera conjugacions, presentin a la desinència un so labial intervocàlic. Apareix, per exemple, dialectalment, en espanyol: en zones ben diverses, en clapes disperses, ja sigui en el vell o en el nou continent. Apareix en rètic o en dialectes itàlics: com, sense anar més lluny, en el toscà mateix. O bé també en aragonès, llengua en la qual «la terminación del imperfecto mantiene la -b- tanto en la primera como en la segunda y tercera conjugaciones» (ALVAR, 1953: 230) i en què aquestes formes amb un element bilabial —perquè, com en espanyol, hi és bilabial— a la desinència són, de fet, les formes referencials.
L’objectiu, doncs, no és de tractar d’afers —recurrents, per altra banda— com l’origen etimològic o analògic d’aquell so consonàntic, sinó sobretot de treure a la llum dades que hi fan referència: informa- cions obtingudes durant els darrers set anys arreu dels pobles de la Vall d’Aran —i també del Comenge veí, ja a l’Estat francès— a través d’enquestes de tipus dialectològic de format —diguem-ne— clàssic.
La Vall d’Aran està separada políticament dels països occitans veïns des de fa segles, i en certa manera això ha estat definitiu d’ençà de la concessió als aranesos dels privilegis inclosos a Era Querimònia l’any 1313, després que aquell país gascó decidís d’adscriure’s a la Corona d’Aragó i passar a formar part del Principat de Catalunya en unes condicions certament particulars que no té cap altra zona del ter- ritori. Només algunes invasions episòdiques del Regne o de la República de França en els segles posteriors (vegeu Lladonosa, 2001) han fet que aquella vall gascona, durant alguns períodes breus, no hagi estat diferent de les altres valls occitanes veïnes des d’un punt de vista polític.
De fet, la diferència en l’adscripció estatal respecte a les zones occitanes imme- diates ha condicionat enormement la visió que els lingüistes i altres estudiosos han tingut tradicionalment de l’aranès, segurament oblidant que la Vall d’Aran, tot i de- pendre políticament de successius estats ibèrics, ha continuat mantenint unes inten- ses relacions humanes amb els territoris veïns que també parlen occità, unes relacions segurament més intenses que no pas les que també ha mantingut amb els territoris catalans immediats (que no han estat, ni de bon tros, inexistents). No oblidem que la Vall d’Aran es troba al nord de l’eix pirinenc, orientada cap a l’Atlàntic, l’oceà on va a parar el riu Garona, que viatja fins a Tolosa o Bordeus i que és precisament la columna vertebral d’aquell petit país pirinenc, al costat del qual s’arrengleren la major part de poblacions araneses. En aquest petit treball pretenem fer una breu aproximació a la dialectologia aranesa tenint en compte tot això que acabem d’assenyalar. Prescindint de prejudicis estatals i d’apriorismes. Deixant de banda visions contaminades per les adscripcions administratives, sovint sobrevalorades. La nostra intenció és de demostrar, sobretot mitjançant un catàleg de fets lingüístics, que la diversitat dialectal de l’aranès potser no es pot deslligar de les relacions —o la intensitat d’aquestes mateixes relacions— que les diferents zones de la Vall d’Aran han tingut amb els diferents països occitans veïns, i que en la geolingüística aranesa tenen un paper ca- pital les afinitats amb els parlars immediats del Comenge i del Coserans, els dos territoris gascons immediats. Com veurem, l’occità parlat en algunes poblacions de la Vall d’Aran fins i tot pot presentar més afinitats —almenys tradicionalment— amb el gascó que hi ha en localitats administrativament franceses que no pas amb el que s’usa en localitats situades a la mateixa Vall d’Aran. La frontera, la teòrica frontera definitivament instal·lada al segle xiv, ha estat realment mai un obstacle per a la co- municació entre els occitans d’un costat i de l’altre de la línia administrativa? Ha suposat una barrera per a la difusió de certes solucions fonètiques, morfosintàctiques o lexicals? Des del punt de vista lingüístic, ja veurem que la resposta és categòrica.
Aran ath long dera sua millenària existéncia a anat configurant ua simbologia pròpia, uns senhaus d’identitat, ua istòria e un patrimòni d’identificacion collectiua.
Auem er escut qu’ei reflèxe e expression dea nòsta istòria. Sintèssis de toti es elements: Lengua, Istòria, Art, Territòri e Volentat collectiua; Diuersitat e convivéncia. Er escut sintetise toti aguesti element d’arraötz popular e eth pòble les identifique coma pròpis.
Angel Claveria a sabut articular tot eth contengut simbolic en aguestes quate planes, Mos cau emplegar e mantier es simbèus entà permanéisher coma pòble.
Be the first to review “Anselme Mathieu. Ein Beitrag zur Charakteristik des ältesten Felibrige”
You must be logged in to post a review.