book-author | |
---|---|
format |
Mireia (Català antic)
0,00 €
Customer Reviews
There are no reviews yet.
Category: | Novèlla |
---|---|
Tags: | catalan, lectures, novella joveniu, poesia |
book-author | |
---|---|
format |
Per toti es publicacions
Pes libres en format papèr
En lengua occitana
Tòn equipa ath tòn servici
“Eth Mercadèr de Venècia” de Shakespeare, ua òbra bric senzilha de revirar, e ena que i traparien fòrça dificultats es traductors mès experimentats.
Aguesta siguec ua des òbres mès trascendentes de Shakespeare, ena qu’emplegue un lenguatge fòrça erudit, qu’obligue ath traductor a hèr miracles, creacions, estructuracions que tot soent calerà liéger mès d’un viatge entà compréner.
Nogués a hèt ua adaptacion que cau tier en compde, que cau valorar, ena sua justa mesura. S’era nòsta lengua a de penetrar en espacis enes que non ère, en bèth un d’eri es propòstes de Nogués ei de besonh de tier-les en compde.
La Vall d’Aran està separada políticament dels països occitans veïns des de fa segles, i en certa manera això ha estat definitiu d’ençà de la concessió als aranesos dels privilegis inclosos a Era Querimònia l’any 1313, després que aquell país gascó decidís d’adscriure’s a la Corona d’Aragó i passar a formar part del Principat de Catalunya en unes condicions certament particulars que no té cap altra zona del ter- ritori. Només algunes invasions episòdiques del Regne o de la República de França en els segles posteriors (vegeu Lladonosa, 2001) han fet que aquella vall gascona, durant alguns períodes breus, no hagi estat diferent de les altres valls occitanes veïnes des d’un punt de vista polític.
De fet, la diferència en l’adscripció estatal respecte a les zones occitanes imme- diates ha condicionat enormement la visió que els lingüistes i altres estudiosos han tingut tradicionalment de l’aranès, segurament oblidant que la Vall d’Aran, tot i de- pendre políticament de successius estats ibèrics, ha continuat mantenint unes inten- ses relacions humanes amb els territoris veïns que també parlen occità, unes relacions segurament més intenses que no pas les que també ha mantingut amb els territoris catalans immediats (que no han estat, ni de bon tros, inexistents). No oblidem que la Vall d’Aran es troba al nord de l’eix pirinenc, orientada cap a l’Atlàntic, l’oceà on va a parar el riu Garona, que viatja fins a Tolosa o Bordeus i que és precisament la columna vertebral d’aquell petit país pirinenc, al costat del qual s’arrengleren la major part de poblacions araneses. En aquest petit treball pretenem fer una breu aproximació a la dialectologia aranesa tenint en compte tot això que acabem d’assenyalar. Prescindint de prejudicis estatals i d’apriorismes. Deixant de banda visions contaminades per les adscripcions administratives, sovint sobrevalorades. La nostra intenció és de demostrar, sobretot mitjançant un catàleg de fets lingüístics, que la diversitat dialectal de l’aranès potser no es pot deslligar de les relacions —o la intensitat d’aquestes mateixes relacions— que les diferents zones de la Vall d’Aran han tingut amb els diferents països occitans veïns, i que en la geolingüística aranesa tenen un paper ca- pital les afinitats amb els parlars immediats del Comenge i del Coserans, els dos territoris gascons immediats. Com veurem, l’occità parlat en algunes poblacions de la Vall d’Aran fins i tot pot presentar més afinitats —almenys tradicionalment— amb el gascó que hi ha en localitats administrativament franceses que no pas amb el que s’usa en localitats situades a la mateixa Vall d’Aran. La frontera, la teòrica frontera definitivament instal·lada al segle xiv, ha estat realment mai un obstacle per a la co- municació entre els occitans d’un costat i de l’altre de la línia administrativa? Ha suposat una barrera per a la difusió de certes solucions fonètiques, morfosintàctiques o lexicals? Des del punt de vista lingüístic, ja veurem que la resposta és categòrica.
Era òbra originau Die Verwandlung poderie traduïr-se per Era Metamorfòsi o per Era Transformacion Traduccion. Era forma seleccionada per Vicent Simó respon, segurament, ara influéncia dera revirada enes lengües vesies. Aguesta influéncia se reproduís, naturaument, en tota era traduccion.
S’han fet nombroses recerques i s’han publicat molts llibres sobre els càtars i llur religió, sobre la persecució del catarisme, sobre la relació entre Catalunya i les terres d’oc i sobre la conquesta i la colonització d’Occitània per part dels francesos, tant amb relació a aspectes religiosos com bèl·lics, socials, antropològics i, fins i tot, arqueològics i filològics.
D’una manera especial, s’han dut a terme força estudis sobre el paper que tingueren els catalans en aquest moment clau de la història occitana.3 Tots aquests temes ens interessen perquè permeten d’entendre realitats fonamentals que han pesat en la història de Catalunya i d’Occitània, i, també, no ho podem pas oblidar, en la història de la resta d’Europa i del món. Cal que ens adonem que si ens apropem a la història d’Occitània de l’edat mitjana central descobrim, en el fons, l’aparició d’unes lluites pel poder, la riquesa i el domini semblants a les que causaren molts altres processos de conquesta i de colonització que hi hagué en diferents països europeus, des de l’any 1000 fins a l’any 1348.
Foren processos que tendiren a la uniformització cultural i religiosa, que molts cops dugueren, ja al final de l’edat mitjana, a la consolidació d’unes fronteres molt ben delimitades, les quals, amb el temps, sovint han esdevingut símbol d’uns estats i s’han convertit en presó d’un conjunt de països dominats i colonitzats, a l’inici potser d’una manera brutal, amb el temps de vegades d’una manera més subtil.
A continuació fixarem l’atenció en diversos aspectes d’aquest període de l’edat mitjana central (entre els canvis de l’any 1000 i la crisi del segle XIV).
Era traduccion d’aguesta òbra a ua varianta der occitan non ei era prumèra que se hè. Letras d’Òc publiquèc en 2015 ua traduccion ar occitan hèta per Sèrgi Carles. Era traduccion de Carles ei elaborada, repassada e acabada. Coma auem dit d’auti viatges es traduccions de Nogués son en camin… Es dues an auut eth madeish document de partida, era òbra de Francisco Rico.
Açò mos pemeterà hèr quauques comparacions entre es dues produccions.
Era òbra de Carles ei prologada per Florian Vernet, Membre dera Acadèmia aranesa dera lengua occitana e coneishut e reconeishut occitanista, escritor e gramatic.
En prològ Vernet destaque qu’eth Latzèret de Tormes ei era prumèra novèla modèrna d’occident, damb importantes dificultats de traduccion per tractar-se dera lengua castelhana deth sègle XVI, qu’en sòn foncionament non ei guaire aluenhat der occitan classic. Tanben assegure qu’era traduccion de Carles ei ua des milhors que coneish.
Er istoriador Jordi Bilbeny defense qu’era òbra originau siguec escrita en catalan, ena lengua propria deth país valencian. Partís dera analisi dera òbra castelhana que mos a arribat, ena que tròbe que i an fòrça formes, sintactiques e lexicaus, mès pròpries deth catalan que non pas deth castelhan. Segurament son es madeishes observacions que pòrten a Vernet a trobar coincidéncies damb er antic occitan.
Victor Hugo (102-1885) ei un des mès importants poètes e escritors dera lengua francesa. Publicar a Victor Hugo en occitan ei ua naua hita des traduccions de Nogués.
Era òbra de Es Miserables ei ua novèlla classada en Romanticisme, era accion dera quau passe ena França deth sègle XIX. Es vivéncies de Joan Valjean -nòm que Nogués respècte en son originau “Jean”- que passe fòrça ans ena preson e vò iniciar ua naua vida damb reflexions sus era justícia sociau e que profite deth contengut enta hèr descripcions dera istòria de França e entà expressar es idees politiques deth sòn autor.
Antòni a emplegat coma basa dera sua traduccion era que hec Nemesio Fernández Cuesta y Picatoste. Tanben a consultat era òbra originau. Destacam er origen dera traduccion, ja qu’eth traductor aplique tostemp critèris propris e solucions personaus, e quan i a un traductor entremiei d’un aute cau auer ua dobla consideracion. Era òbra de Nemesio Fernández-Cuesta ei suposadament era prumèra traduccion dera òbra de Hugo ath castelhan, eth madeish an dera publicacion en francés (1862).
Cau destacar qu’aguesta traduccion presente dues circonstàncies que non podem obviar. A estat realizada e publicada en centenari dera mòrt de Benito Pérez Galdós. Ei ua participacion-omenatge de reconeishement ath gran trabalh d’aguest autor. Aguesta ei era prumèra òbra de Galdòs traduïda ar aranés. Non en coneishem cap que s’age traduït a cap auta varianta der occitan. Aguesta traduccion a Galdòs, segurament, non li darie satisfaccion. Aurie trobat ben d’èster traduït a lengües mès potentes, però a ua lengua com er occitan li aurie semblat sense importància. En 1884 escriuie a Narcís Oller e li diguie: “Es tontísimo que usted escriba en Catalán. Ya se irán ustedes curando de la manía del catalanismo y de la Renaixensa”. Podem imaginar quina impression aurie d’èster traduït ar aranés. Narcís Oller li contestèc ““No amigo Galdós, no es exclusivismo, ni provincialismo, ni separatismo, ni otro ogro cualquiera de los terminados en -ismo que pueda inventarse algún vecino de la corte… es algo muy superior, mucho más invencible que el pueril afán de mostrar al orbe mis preferencias por Cataluña.”. Galdós en un article de “La Prensa” de Buenos Aires diguec: «Oller escribe sus novelas en catalán, privando así a la mayor parte de los españoles del placer de leerlas. El catalán es más difícil de lo que parece a primera vista, seduce poco y no es de esas lenguas que se pegan».
E… calie au mens referir aguest aspècte lamentable (“galdós” en catalan) dera consideracion de Galdòs ja qu’ei un des mès grani escritors en lengua castelhana.
Era dusau causa que cau considerar abans d’entrar ena valoracion dirècta dera traduccion dera òbra ei era epòca ena que mos trobam. Non podem seguir hènt literatura coma se non passèsse arren. En moment de publicacion d’aguesta traduccion mos trobam en un procès de luta globau pera pandèmia dera COVID-19. S’an tancat es escòles, s’an barrat negòcis, s’a proibit gésser en carrèr, s’an collapsat (o quasi) es espitaus… Auem viscut ua situacion sociau que non auríem imaginat. Non ei nauetat ena istòria dera umanitat. Açò se repetís de temps en temps.
Fortunata e Jacinta siguec escrita e publicada en plena pandèmia de colera que costèc 120.000 mòrts en estat espanhòl (qu’alavetz compdaue damb 11 millions d’abitants). Era pèsta desvelhe es sentiments de solidaritat e d’umanisme.
“Ei possible, responec eth doctor [Rieux a Tarrou], mès sabetz?, jo me senti mès solidari damb es vençudi que damb es sants. Non sò per eroïsme e era santetat. Çò que m’interèsse ei er òme” (Camús)
Be the first to review “Mireia (Català antic)”
You must be logged in to post a review.