Ua publicacion dera Librairie Honoré Champion, publicat en 1967.
Les chansons de Guillaume IX duc d’Aquitaine (1071-1127)
0,00 €
0,00 €
Ua publicacion dera Librairie Honoré Champion, publicat en 1967.
| book-author | |
|---|---|
| format |
There are no reviews yet.
Some of medieval culture’s most arresting images and stories inextricably associate love and death. Thus the troubadour Jaufre Rudel dies in the arms of the countess of Tripoli, having loved her from afar without ever having seen her. Or in Marie de France’s Chevrefoil, Tristan and Iseult’s fatal love is hauntingly symbolized by the fatally entwined honeysuckle and hazel. And who could forget the ethereal spectacle of the Damoisele of Escalot’s body carried to Camelot on a supernatural funerary boat with a letter on her breast explaining how her unrequited love for Lancelot killed her? Medieval literature is fascinated with the idea that love may be a fatal affliction. Indeed, it is frequently suggested that true love requires sacrifice, that you must be ready to die for, from, and in love. Love, in other words, is represented, sometimes explicitly, as a form of martyrdom, a notion that is repeatedly reinforced by courtly literature’s borrowing of religious vocabulary and imagery. The paradigm of the martyr to love has of course remained compelling in the early modern and modern period.
This book seeks to explore what is at stake in medieval literature’s preoccupation with love’s martyrdom. Informed by modern theoretical approaches, particularly Lacanian psychoanalysis and Jacques Derrida’s work on ethics, it offers new readings of a wide range of French and Occitan courtly texts from the twelfth and thirteenth centuries, and argues that a new secular ethics of desire emerges from courtly literature because of its fascination with death. This book also examines the interplay between lyric and romance in courtly literary culture and shows how courtly literature’s predilection for sacrificial desire imposes a repressive sex-gender system that may then be subverted by fictional women and queers who either fail to die on cue, or who die in troublesome and disruptive ways.
This book offers a general introduction to the world of the troubadours. Its sixteen chapters, newly commissioned from leading scholars in Britain, the United States, France, Italy and Spain, trace the development of troubadour song (including music), engage with the main trends in troubadour scholarship, and examine the reception of troubadour poetry in manuscripts and in Northern French romance. A series of appendices offer an invaluable guide to more than fifty troubadours, to technical vocabulary, to research tools and to surviving manuscripts.
The medieval troubadours of the South of France profoundly influenced European literature for many centuries. This book is the first full-length study of the first-person subject position adopted by many of them in its relation to language and society. Using modern theoretical approaches, Sarah Kay discusses to what extent this first person is a “self” or “character,” and how far it is self-determining. Kay draws on a wide range of troubadour texts, providing many close readings and translating all medieval quotations into English. Her book will be of interest both to scholars of medieval literature, and to anyone investigating subjectivity in lyric poetry.
I a pògues causes en lenguatge que donguen tanta escadença ara creativitat com era toponímia. Es colors, es formes, era vegetacion deth territòri; es nòms o es maunòms des sòns estatjants; ua istòria, un avodament, ua legenda o un equipament… quina causa que sigue barrejada damb er engenh dera gent servís entà generar un toponim.
Pr’amor d’açò, es nòms de lòc mos diden plen de causes sus es abitants, sus es origines o sus era natura de cada endret e son capables de crear un trincadís de colors plan variats que balhe personalitat a cada cornèr deth país.
Mès es toponims son tanben informacion, descripcion precisa, coordenada exacta enes mapes, nomenclators urbans, bases de donades o guides. Son un element indispensable de guidatge e de referéncia sus un territòri plen de persones en movement.
Aguesti dus aspèctes son es qu’an encoratjat ara Comission de Toponímia de Catalonha tà aufrir as municipis e tà toti es qu’agen de trabalhar damb nòms de lòc, uns Critèris que mos an de perméter preservar plan viua era riquesa culturau qu’era toponímia represente e adobar-la entà hèr-la utila.
En 1944, Manuel Abizanda e Broto deth Servicio de Defensa del Patrimonio Artístico Nacional publique era transcripcion e studi d’un manscrit titolat Índice Privilegios. Abizanda conde que dit manuscrit siguec amagat tà liurar-le deth perilh des “hodas rojas y marxistas” pendent era epòca Republicana e Guèrra Civila.
En 1938, un còp liberada era Val d’Aran pes nacionaus, er avocat Jaume Sala entreguèc dit manuscrit ath Servicio. Abizanda qu’ère agent d’aguest servici hec er estudi comentat adès.
En sòn trabalh ditz qu’un còp estudiat, eth manuscrit serà restituït entar Archiu Notariau, mès non especifique s’ei er archiu notariau deth districte de Vielha o parle d’un aute districte. Actuaument se desconeish a on se trape dit manuscrit e sonque auem notícies d’eth pera publicacion de 1944.
Pera descripcion hèta per Abizanda sabem qu’et manuscrit cònste de 50 fuelhs escrits e 40 fuelhs en blanc. Ei enquadernat en pergamin e mesure 14x10cm.
Se sap que, en el conjunt dels parlars romànics, no resulta excep- cional de trobar varietats lingüístiques que, en l’imperfet d’indicatiu de la segona i la tercera conjugacions, presentin a la desinència un so labial intervocàlic. Apareix, per exemple, dialectalment, en espanyol: en zones ben diverses, en clapes disperses, ja sigui en el vell o en el nou continent. Apareix en rètic o en dialectes itàlics: com, sense anar més lluny, en el toscà mateix. O bé també en aragonès, llengua en la qual «la terminación del imperfecto mantiene la -b- tanto en la primera como en la segunda y tercera conjugaciones» (ALVAR, 1953: 230) i en què aquestes formes amb un element bilabial —perquè, com en espanyol, hi és bilabial— a la desinència són, de fet, les formes referencials.
L’objectiu, doncs, no és de tractar d’afers —recurrents, per altra banda— com l’origen etimològic o analògic d’aquell so consonàntic, sinó sobretot de treure a la llum dades que hi fan referència: informa- cions obtingudes durant els darrers set anys arreu dels pobles de la Vall d’Aran —i també del Comenge veí, ja a l’Estat francès— a través d’enquestes de tipus dialectològic de format —diguem-ne— clàssic.
Be the first to review “Les chansons de Guillaume IX duc d’Aquitaine (1071-1127)”
You must be logged in to post a review.