Un article de Jordi Serra-Cobo, deth Departament de Biologica Evolutiva, Ecologia i Ciències Ambientals dera Facultat de Biologia dera Universitat de Barcelona.
Institut de Recerca de la Biodiversitat (IRBIO).
Un article de Jordi Serra-Cobo, deth Departament de Biologica Evolutiva, Ecologia i Ciències Ambientals dera Facultat de Biologia dera Universitat de Barcelona.
Institut de Recerca de la Biodiversitat (IRBIO).
Categories: | Divulgacion, Estudis e monografics |
---|---|
Tags: | aranés, estudis, monografics |
book-author | |
---|---|
format |
Per toti es publicacions
Pes libres en format papèr
En lengua occitana
Tòn equipa ath tòn servici
The chansonnier Paris, Bibliotheque nationale, f. fr. 22543 (known as “R”) has been recognized for over 200 years as a precious repository of the literature of the medieval troubadours of southern France. It transmits almost 950 lyric poems and 160 melodies, along with many other important writings in the Occitan language, many of which are unica.
The paleography, decoration, and dialect of the manuscript are described thoroughly, and their distinctive features are seen to support the hypothesis that R was compiled in northern Languedoc or western Provence around 1300. While most of the texts of R were copied by one scribe, the relatively few melodies it contains were probably notated by at least four different copyists. Over eighty percent of the poems were never supplied with their melodies, even though musical staves were provided; these staves were left empty. The notation is in the style of the so-called Notre Dame school of Paris, and the rhythms of the notes are not apparent, although a few seem to be in rudimentary mensural notation.
The manuscript contains some works of the troubadours of the early twelfth century, and also a large number of works by late thirteenth-century poets. By examining internal paleographical data and making comparisons with other extant codices, it is possible to offer suggestions on the nature of the exemplars of this heterogeneous collection. The problems of determining how the texts and melodies were transmitted are investigated, including the issues of oral transmission, the lack of extant autographs, the disparity in the origins of the surviving manuscripts, and the variant attributions. The musical transmission is especially problematic, since only three other sources containing music survive. The forty-five concordances that R shares with these other codices are discussed.
A review of the modern history of the manuscript shows that the earliest known owner was the Marquise d’Urfe of the early eighteenth century. The commonly accepted belief that R was in the library of her ancestor the poet Honore d’Urfe in the seventeenth century is found to be unsupported by the available evidence.
In 1209 Simon of Montfort led a war against the Cathars of Languedoc after Pope Innocent III preached a crusade condemning them as heretics. The suppression of heresy became a pretext for a vicious war that remains largely unstudied as a military conflict. Laurence Marvin here examines the Albigensian Crusade as military and political history rather than religious history, and traces these dimensions of the conflict through to Montfort’s death in 1218. He shows how Montfort experienced military success in spite of a hostile populace, impossible military targets, armies that dissolved every forty days, and a pope who often failed to support the crusade morally or financially. He also discusses the supposed brutality of the war, why the inhabitants were for so long unsuccessful at defending themselves against it, and its impact on Occitania. This original account will appeal to scholars of medieval France, the Crusades, and medieval military history.
LAURENCE W. MARVIN is Associate Professor of History at the Evans School of Humanities, Berry College, Georgia.
From Petrarch and Dante to Pound and Eliot, the influence of the troubadours on European poetry has been profound. They have rightly stimulated a vast amount of critical writing, but the majority of modern critics see the troubadour tradition as a corpus of earnestly serious and confessional love poetry, with little or no humour. Troubadours and Irony re-examines the work offiveearly troubadours, namely Marcabru, Bernart Marti, Peire d’Alvernha, Raimbaut d’Aurenga and Giraut de Borneil, to argue that the courtly poetry of Southern France in the twelfth century was permeated with irony and that many troubadour songs were playful, laced with humorous sexual innuendo and far from serious; attention is also drawn to the large corpus of texts that are not love poems, but comic or satirical songs. New interpretations of many problematic troubadour poems are offered; in some cases the received view of a troubadour’s work is questioned. New perspectives on the tradition as a whole are suggested, and consequently on courtly culture in general. The author addresses the philological problems, by no means negligible, posed by the texts in question, and several poems are re-edited from the manuscripts.
El Valle de Arán, tan caracterizado geográficamente por sus verdes praderas, sus tupidos bosques, sus arriscadas cimas, tiene también un habla que lo define: el aranés, que, como se nos dice en la introducción de este libro, no es propiamente un dialecto catalán, sino que está emparentado con el gascón, que se conserva todavía vivo entre las gentes del pueblo de los lugares del sur de Francia, que constituyen las históricas tierras de la Gascuña.
Casimiro Ademá, el autor de este estudio, aparte de poseer unos conocimientos poco comunes en la materia –aún no siendo un especialista en filología–, nos da de este fenómeno lingüístico un testimonio vivo y directo adquirido esencialmente en las conversaciones y convivencia con las gentes de su tierra.
Aran ath long dera sua millenària existéncia a anat configurant ua simbologia pròpia, uns senhaus d’identitat, ua istòria e un patrimòni d’identificacion collectiua.
Auem er escut qu’ei reflèxe e expression dea nòsta istòria. Sintèssis de toti es elements: Lengua, Istòria, Art, Territòri e Volentat collectiua; Diuersitat e convivéncia. Er escut sintetise toti aguesti element d’arraötz popular e eth pòble les identifique coma pròpis.
Angel Claveria a sabut articular tot eth contengut simbolic en aguestes quate planes, Mos cau emplegar e mantier es simbèus entà permanéisher coma pòble.
The medieval troubadours of the South of France profoundly influenced European literature for many centuries. This book is the first full-length study of the first-person subject position adopted by many of them in its relation to language and society. Using modern theoretical approaches, Sarah Kay discusses to what extent this first person is a “self” or “character,” and how far it is self-determining. Kay draws on a wide range of troubadour texts, providing many close readings and translating all medieval quotations into English. Her book will be of interest both to scholars of medieval literature, and to anyone investigating subjectivity in lyric poetry.
La Vall d’Aran està separada políticament dels països occitans veïns des de fa segles, i en certa manera això ha estat definitiu d’ençà de la concessió als aranesos dels privilegis inclosos a Era Querimònia l’any 1313, després que aquell país gascó decidís d’adscriure’s a la Corona d’Aragó i passar a formar part del Principat de Catalunya en unes condicions certament particulars que no té cap altra zona del ter- ritori. Només algunes invasions episòdiques del Regne o de la República de França en els segles posteriors (vegeu Lladonosa, 2001) han fet que aquella vall gascona, durant alguns períodes breus, no hagi estat diferent de les altres valls occitanes veïnes des d’un punt de vista polític.
De fet, la diferència en l’adscripció estatal respecte a les zones occitanes imme- diates ha condicionat enormement la visió que els lingüistes i altres estudiosos han tingut tradicionalment de l’aranès, segurament oblidant que la Vall d’Aran, tot i de- pendre políticament de successius estats ibèrics, ha continuat mantenint unes inten- ses relacions humanes amb els territoris veïns que també parlen occità, unes relacions segurament més intenses que no pas les que també ha mantingut amb els territoris catalans immediats (que no han estat, ni de bon tros, inexistents). No oblidem que la Vall d’Aran es troba al nord de l’eix pirinenc, orientada cap a l’Atlàntic, l’oceà on va a parar el riu Garona, que viatja fins a Tolosa o Bordeus i que és precisament la columna vertebral d’aquell petit país pirinenc, al costat del qual s’arrengleren la major part de poblacions araneses. En aquest petit treball pretenem fer una breu aproximació a la dialectologia aranesa tenint en compte tot això que acabem d’assenyalar. Prescindint de prejudicis estatals i d’apriorismes. Deixant de banda visions contaminades per les adscripcions administratives, sovint sobrevalorades. La nostra intenció és de demostrar, sobretot mitjançant un catàleg de fets lingüístics, que la diversitat dialectal de l’aranès potser no es pot deslligar de les relacions —o la intensitat d’aquestes mateixes relacions— que les diferents zones de la Vall d’Aran han tingut amb els diferents països occitans veïns, i que en la geolingüística aranesa tenen un paper ca- pital les afinitats amb els parlars immediats del Comenge i del Coserans, els dos territoris gascons immediats. Com veurem, l’occità parlat en algunes poblacions de la Vall d’Aran fins i tot pot presentar més afinitats —almenys tradicionalment— amb el gascó que hi ha en localitats administrativament franceses que no pas amb el que s’usa en localitats situades a la mateixa Vall d’Aran. La frontera, la teòrica frontera definitivament instal·lada al segle xiv, ha estat realment mai un obstacle per a la co- municació entre els occitans d’un costat i de l’altre de la línia administrativa? Ha suposat una barrera per a la difusió de certes solucions fonètiques, morfosintàctiques o lexicals? Des del punt de vista lingüístic, ja veurem que la resposta és categòrica.
Be the first to review “Es arrates-caudes dera Val d’Aran”
You must be logged in to post a review.