0,00 €
Un article de Jordi Serra-Cobo, deth Departament de Biologica Evolutiva, Ecologia i Ciències Ambientals dera Facultat de Biologia dera Universitat de Barcelona.
Institut de Recerca de la Biodiversitat (IRBIO).
| book-author | |
|---|---|
| format |
There are no reviews yet.
La Vall d’Aran està separada políticament dels països occitans veïns des de fa segles, i en certa manera això ha estat definitiu d’ençà de la concessió als aranesos dels privilegis inclosos a Era Querimònia l’any 1313, després que aquell país gascó decidís d’adscriure’s a la Corona d’Aragó i passar a formar part del Principat de Catalunya en unes condicions certament particulars que no té cap altra zona del ter- ritori. Només algunes invasions episòdiques del Regne o de la República de França en els segles posteriors (vegeu Lladonosa, 2001) han fet que aquella vall gascona, durant alguns períodes breus, no hagi estat diferent de les altres valls occitanes veïnes des d’un punt de vista polític.
De fet, la diferència en l’adscripció estatal respecte a les zones occitanes imme- diates ha condicionat enormement la visió que els lingüistes i altres estudiosos han tingut tradicionalment de l’aranès, segurament oblidant que la Vall d’Aran, tot i de- pendre políticament de successius estats ibèrics, ha continuat mantenint unes inten- ses relacions humanes amb els territoris veïns que també parlen occità, unes relacions segurament més intenses que no pas les que també ha mantingut amb els territoris catalans immediats (que no han estat, ni de bon tros, inexistents). No oblidem que la Vall d’Aran es troba al nord de l’eix pirinenc, orientada cap a l’Atlàntic, l’oceà on va a parar el riu Garona, que viatja fins a Tolosa o Bordeus i que és precisament la columna vertebral d’aquell petit país pirinenc, al costat del qual s’arrengleren la major part de poblacions araneses. En aquest petit treball pretenem fer una breu aproximació a la dialectologia aranesa tenint en compte tot això que acabem d’assenyalar. Prescindint de prejudicis estatals i d’apriorismes. Deixant de banda visions contaminades per les adscripcions administratives, sovint sobrevalorades. La nostra intenció és de demostrar, sobretot mitjançant un catàleg de fets lingüístics, que la diversitat dialectal de l’aranès potser no es pot deslligar de les relacions —o la intensitat d’aquestes mateixes relacions— que les diferents zones de la Vall d’Aran han tingut amb els diferents països occitans veïns, i que en la geolingüística aranesa tenen un paper ca- pital les afinitats amb els parlars immediats del Comenge i del Coserans, els dos territoris gascons immediats. Com veurem, l’occità parlat en algunes poblacions de la Vall d’Aran fins i tot pot presentar més afinitats —almenys tradicionalment— amb el gascó que hi ha en localitats administrativament franceses que no pas amb el que s’usa en localitats situades a la mateixa Vall d’Aran. La frontera, la teòrica frontera definitivament instal·lada al segle xiv, ha estat realment mai un obstacle per a la co- municació entre els occitans d’un costat i de l’altre de la línia administrativa? Ha suposat una barrera per a la difusió de certes solucions fonètiques, morfosintàctiques o lexicals? Des del punt de vista lingüístic, ja veurem que la resposta és categòrica.
El Valle de Arán, tan caracterizado geográficamente por sus verdes praderas, sus tupidos bosques, sus arriscadas cimas, tiene también un habla que lo define: el aranés, que, como se nos dice en la introducción de este libro, no es propiamente un dialecto catalán, sino que está emparentado con el gascón, que se conserva todavía vivo entre las gentes del pueblo de los lugares del sur de Francia, que constituyen las históricas tierras de la Gascuña.
Casimiro Ademá, el autor de este estudio, aparte de poseer unos conocimientos poco comunes en la materia –aún no siendo un especialista en filología–, nos da de este fenómeno lingüístico un testimonio vivo y directo adquirido esencialmente en las conversaciones y convivencia con las gentes de su tierra.
En 1944, Manuel Abizanda e Broto deth Servicio de Defensa del Patrimonio Artístico Nacional publique era transcripcion e studi d’un manscrit titolat Índice Privilegios. Abizanda conde que dit manuscrit siguec amagat tà liurar-le deth perilh des “hodas rojas y marxistas” pendent era epòca Republicana e Guèrra Civila.
En 1938, un còp liberada era Val d’Aran pes nacionaus, er avocat Jaume Sala entreguèc dit manuscrit ath Servicio. Abizanda qu’ère agent d’aguest servici hec er estudi comentat adès.
En sòn trabalh ditz qu’un còp estudiat, eth manuscrit serà restituït entar Archiu Notariau, mès non especifique s’ei er archiu notariau deth districte de Vielha o parle d’un aute districte. Actuaument se desconeish a on se trape dit manuscrit e sonque auem notícies d’eth pera publicacion de 1944.
Pera descripcion hèta per Abizanda sabem qu’et manuscrit cònste de 50 fuelhs escrits e 40 fuelhs en blanc. Ei enquadernat en pergamin e mesure 14x10cm.
Montaillou: un petit village de montagnards et de bergers en haute Auriège, à 1 300 mètres d’altitude. En 1320, Jacques Fournier, évêque de Pamiers, plus tard pape d’Avignon, y déploie ses talents d’inquisiteur. Il finit par déterrer tous les secrets du village.
Rien n’échappe à cet évêque fureteur, ni les vies intimes, ni les drames de l’existence quotidienne.
En s’appuyant sur cet extraordinaire document de Jacques Fournier, sorte de roman vrai du petit peuple du XIV siècle, Emmanuel Le Roy Ladurie ressuscite, en utilisant les méthodes historiques et ethnographiques les plus actuelles, la réalité occitane et cathare d’il y a six cent cinquante ans.
Aran ath long dera sua millenària existéncia a anat configurant ua simbologia pròpia, uns senhaus d’identitat, ua istòria e un patrimòni d’identificacion collectiua.
Auem er escut qu’ei reflèxe e expression dea nòsta istòria. Sintèssis de toti es elements: Lengua, Istòria, Art, Territòri e Volentat collectiua; Diuersitat e convivéncia. Er escut sintetise toti aguesti element d’arraötz popular e eth pòble les identifique coma pròpis.
Angel Claveria a sabut articular tot eth contengut simbolic en aguestes quate planes, Mos cau emplegar e mantier es simbèus entà permanéisher coma pòble.
The chansonnier Paris, Bibliotheque nationale, f. fr. 22543 (known as “R”) has been recognized for over 200 years as a precious repository of the literature of the medieval troubadours of southern France. It transmits almost 950 lyric poems and 160 melodies, along with many other important writings in the Occitan language, many of which are unica.
The paleography, decoration, and dialect of the manuscript are described thoroughly, and their distinctive features are seen to support the hypothesis that R was compiled in northern Languedoc or western Provence around 1300. While most of the texts of R were copied by one scribe, the relatively few melodies it contains were probably notated by at least four different copyists. Over eighty percent of the poems were never supplied with their melodies, even though musical staves were provided; these staves were left empty. The notation is in the style of the so-called Notre Dame school of Paris, and the rhythms of the notes are not apparent, although a few seem to be in rudimentary mensural notation.
The manuscript contains some works of the troubadours of the early twelfth century, and also a large number of works by late thirteenth-century poets. By examining internal paleographical data and making comparisons with other extant codices, it is possible to offer suggestions on the nature of the exemplars of this heterogeneous collection. The problems of determining how the texts and melodies were transmitted are investigated, including the issues of oral transmission, the lack of extant autographs, the disparity in the origins of the surviving manuscripts, and the variant attributions. The musical transmission is especially problematic, since only three other sources containing music survive. The forty-five concordances that R shares with these other codices are discussed.
A review of the modern history of the manuscript shows that the earliest known owner was the Marquise d’Urfe of the early eighteenth century. The commonly accepted belief that R was in the library of her ancestor the poet Honore d’Urfe in the seventeenth century is found to be unsupported by the available evidence.
Aguest seriós estudi qu’auetz enes mans ei ua campanada ena nòsta cultura, que mos enlumene sus un des aspèctes mès desconeishuts dera nòsta istòria. Ei damb gòi que guardam es campanaus lheuar-se orhulhosi ath miei des nòsti pòbles. Son eth referent paisagistic e visuau… e damb eth sòn penetrant tapatge mos enlumènen tanben en nòste moviment.
Ena nòsta vida diària i son presentes es campanes, i an estat des de hè molt… des de tostemp, e ena nòsta petita literatura ne parlen diuèrsi autors. Auíem de besonh aguest estudi, mos calie articular damb rigor un discors que mos permetesse explicar que tanben ath torn d’aqueres majestuoses tors s’a gestat era nòsta identitat.
Be the first to review “Es arrates-caudes dera Val d’Aran”
You must be logged in to post a review.