EN XII CHANTS. Texte provençat et traduction française.
Le Poème du Rhône
0,00 €
0,00 €
EN XII CHANTS. Texte provençat et traduction française.
| book-author | |
|---|---|
| format |
There are no reviews yet.
“Singing to another tune” is from Las Leys d’amors (The Laws of Love), a poetic treatise compiled by Guilhem Molinier in the first half of the fourteenth century. Guilhem’s phrase pertains to a compositional technique known to modern scholars as contrafacture, in which the troubadour fashions new lyrics after the poetic structure of a preexistent song, thereby allowing his work to be sung to the earlier melody. The technique of contrafacture is documented not only by Guilhem and contemporaneous theorists but also by the troubadours themselves, who on a number of occasions acknowledge composing a poem “el so de,” or “to the tune of” another composer. Both theory and practice demonstrate that structural imitation came to be most closely associated with several specific genres, including the sirventes (moralizing piece), tenso (debate song), coblas (song of few strophes), and planh (lament), their poetic structures commonly modeled after those of the canso, the dominant genre of troubadour composition. Despite abundant structural indications of contrafacture within the troubadour repertoire, melodic traces of the practice are surprisingly scant. Confirmation of melodic borrowing depends upon the preservation of a model and its contrafactum with their concordant musical readings, yet the small proportion of surviving troubadour melodies (with only one in ten lyric texts transmitted with its tune) poses a significant impediment to melodic corroboration. Only three sirventes have been preserved with melodies that duplicate those of preexistent cansos. In the remaining instances in which a sirventes, tenso, or other imitative type is preserved with a melodic unicum, scholars of troubadour song have tended to maintain that, absent melodic corroboration, the tune must be presumed original rather than borrowed. In view of the sparseness of the musical record, however, one should give consideration to an alternate interpretation, namely that the tune preserved exclusively with a given troubadour’s sirventes and thereafter transmitted as his invention may actually have been borrowed from a preexistent canso whose melody is no longer extant in its original setting. Isolating viable structural models for such suspected contrafacta allows the possibility of reascribing potentially borrowed melodies to their original composers. The study of contrafacture can thus lead us to question the received attributions of a number of tunes, thereby posing a challenge to the readily made assumption that the manuscript rubrics consistently pertain to both text and melody. By examining several suspected cases of contrafacture within a web of relevant indices– e.g., generic norms, intertextual correlations, socio-historic context, rhetorical motivation, transmission, and melodic style– we gain greater insight into a compositional technique that indelibly marked the art of the troubadours.
Cette méthode d occitan donne à voir toutes les variétés (ou dialectes) d occitan. La première partie de l ouvrage présente le languedocien standard une variété qui permet de comprendre assez aisément la plupart des autres dialectes occitans puisque l aire languedocienne occupe le centre géographique de l espace occitan. La méthode revient ensuite sur les six principaux dialectes de l aire occitane (auvergnat, gascon, languedocien, limousin, provençal, vivaro-alpin) parlés dans trois pays (France, Espagne, Italie) et donne également accès à l occitan médiéval sur une série de leçons. Les acteurs locaux, très actifs dans la promotion de leur langue, ont été partie intégrante de cet ouvrage à la fois par le biais des relectures et des enregistrements. Cet ouvrage a été publié avec le soutien de la Direction Générale de la Langue Française et des Langues de France (Ministère de la Culture) et de l Union Latine.
La Vall d’Aran està separada políticament dels països occitans veïns des de fa segles, i en certa manera això ha estat definitiu d’ençà de la concessió als aranesos dels privilegis inclosos a Era Querimònia l’any 1313, després que aquell país gascó decidís d’adscriure’s a la Corona d’Aragó i passar a formar part del Principat de Catalunya en unes condicions certament particulars que no té cap altra zona del ter- ritori. Només algunes invasions episòdiques del Regne o de la República de França en els segles posteriors (vegeu Lladonosa, 2001) han fet que aquella vall gascona, durant alguns períodes breus, no hagi estat diferent de les altres valls occitanes veïnes des d’un punt de vista polític.
De fet, la diferència en l’adscripció estatal respecte a les zones occitanes imme- diates ha condicionat enormement la visió que els lingüistes i altres estudiosos han tingut tradicionalment de l’aranès, segurament oblidant que la Vall d’Aran, tot i de- pendre políticament de successius estats ibèrics, ha continuat mantenint unes inten- ses relacions humanes amb els territoris veïns que també parlen occità, unes relacions segurament més intenses que no pas les que també ha mantingut amb els territoris catalans immediats (que no han estat, ni de bon tros, inexistents). No oblidem que la Vall d’Aran es troba al nord de l’eix pirinenc, orientada cap a l’Atlàntic, l’oceà on va a parar el riu Garona, que viatja fins a Tolosa o Bordeus i que és precisament la columna vertebral d’aquell petit país pirinenc, al costat del qual s’arrengleren la major part de poblacions araneses. En aquest petit treball pretenem fer una breu aproximació a la dialectologia aranesa tenint en compte tot això que acabem d’assenyalar. Prescindint de prejudicis estatals i d’apriorismes. Deixant de banda visions contaminades per les adscripcions administratives, sovint sobrevalorades. La nostra intenció és de demostrar, sobretot mitjançant un catàleg de fets lingüístics, que la diversitat dialectal de l’aranès potser no es pot deslligar de les relacions —o la intensitat d’aquestes mateixes relacions— que les diferents zones de la Vall d’Aran han tingut amb els diferents països occitans veïns, i que en la geolingüística aranesa tenen un paper ca- pital les afinitats amb els parlars immediats del Comenge i del Coserans, els dos territoris gascons immediats. Com veurem, l’occità parlat en algunes poblacions de la Vall d’Aran fins i tot pot presentar més afinitats —almenys tradicionalment— amb el gascó que hi ha en localitats administrativament franceses que no pas amb el que s’usa en localitats situades a la mateixa Vall d’Aran. La frontera, la teòrica frontera definitivament instal·lada al segle xiv, ha estat realment mai un obstacle per a la co- municació entre els occitans d’un costat i de l’altre de la línia administrativa? Ha suposat una barrera per a la difusió de certes solucions fonètiques, morfosintàctiques o lexicals? Des del punt de vista lingüístic, ja veurem que la resposta és categòrica.
In 1209 Simon of Montfort led a war against the Cathars of Languedoc after Pope Innocent III preached a crusade condemning them as heretics. The suppression of heresy became a pretext for a vicious war that remains largely unstudied as a military conflict. Laurence Marvin here examines the Albigensian Crusade as military and political history rather than religious history, and traces these dimensions of the conflict through to Montfort’s death in 1218. He shows how Montfort experienced military success in spite of a hostile populace, impossible military targets, armies that dissolved every forty days, and a pope who often failed to support the crusade morally or financially. He also discusses the supposed brutality of the war, why the inhabitants were for so long unsuccessful at defending themselves against it, and its impact on Occitania. This original account will appeal to scholars of medieval France, the Crusades, and medieval military history.
LAURENCE W. MARVIN is Associate Professor of History at the Evans School of Humanities, Berry College, Georgia.
Be the first to review “Le Poème du Rhône”
You must be logged in to post a review.